Editorial Espasa

Per aquest llibre que commemora el 40 aniversari hem escollit quaranta imatges, quaranta fotografies que representen altres tants moments àlgids de la nostra carrera, metàfores de tot allò que ens caracteritza, el nostre sentit de l'humor, la nostra procedència, les nostres manies, les nostres condicions irrenunciables. Les acompanyen quaranta textos a manera de glosari.( Els Joglars )

A l'arribar als quaranta anys d'activitat teatral ininterrompuda, els membres des Joglars van decidir que l'aniversari imposava una certa reflexió.
Aquest llibre és el resultat de les converses llargues i apassionants que els membres de la companyia van tenir sobre la vida i l'art, la política i la llibertat, sobre l'amor i la venjança. I, naturalment, sobre el propi teatre, mai doblegat pel comerç polític o el comerç, i un dels pocs que s'enfronten cara a cara amb el seu temps.
Parlen Els Joglars i quaranta inversemblants anys de guerra, finalment victoriosa.

PRÒLEG.
ARCADI ESPADA

I A FORA, LA PESTA

Durant l'últim any els membres d'Els Joglars es van reunir diverses vegades per parlar de l'art i de la vida. Havien arribat a la quarentena i s'imposava la meditació. Quasi totes les trobades les van fer a la casona del Llorà, al peu del Collsacabra, una muntanya que semblava, més aviat, un jardí anglès, com deia Josep Pla, i que podem comptar entre els escassos llocs de Catalunya que han sobreviscut a la destrucció dels últims cinquanta anys. Un dels grans plaers de la meva vida ha estat el de poder participar en aquestes sessions, sentint-me membre de la companyia, episòdic, però amb tots els drets, entre ells el de gaudir de la cuina de Montserrat Caiot i del silenci profund, somniat, de l'antiga finca de la molt burgesa Tecla Sala que un cop de fortuna i d'habilitat --un de tants-va deixar en mans de la tropa joglaresca a mitjans dels anys vuitanta. Aquest llibre és el resultat d'aquelles converses projectades sobre el present a la manera boccacciana del Decameró: a fora de la casa només hi corria la pesta i a dins només l'enginy, el plaer i la fraternitat. Moltes tardes, mentre el sol s'apagava damunt els grans finestrals de la sala, algú explicava qualsevol anècdota d'aquests inversemblants quaranta anys, d'aquesta guerra finalment victoriosa, d'aquesta única guerra espanyola que han guanyat els bons, jo resava, igual que davant d'un llibre meravellós o d'un dinar devastador, perquè no s'acabés mai, perquè no haguéssim de tornar més a la ciutat i els seus plans empestifats, perquè la conversa continués tota la nit i molt més enllà de les nits, amb el mateix menyspreu de les lleis físiques que els membres d'Els Joglars havien demostrat tenir al llarg de la seva carrera pletòrica i superba. Una carrera que, per descomptat, afecta l'art, però sobretot la vida. Perquè la cosa més bonica d'aquesta companyia, la més envejable, la que per damunt de cap altra justificarà el pas per l'edat dels seus integrants, és, sens dubte, la vida que s'han sabut donar. Han fet l'únic teatre no copiat que s'ha vist en els escenaris catalans dels últims anys; l'únic teatre que amb el seu temps manté unes relacions no escapistes; l'únic teatre no doblegat pel comerç polític o el comerç: han fet, en suma, el teatre del "no" -un "no" cerebral, madur, violent-, però la seva vida és una afirmació constant: hi ha molt pocs creadors, i no només a Catalunya, sinó a tot arreu, i no només teatrals sinó practicants de qualsevol altra disciplina, que puguin presentar un full de servei a la vida més feliç, més equilibradament escèptic, d'una resignació més alegre que la d'un membre d'Els Joglars. Preparen els muntatges tot el temps que creuen necessari, tracten els assumptes que els venen de gust, disposen d'uns mitjans tècnics suficients, mengen, viatgen i beuen i no deuen res a ningú. ¿Quants actors, quants creadors de tota mena poden presumir d'una cosa així? M'hi hauria quedat sempre més, allà. Però es va haver de tornar a la pesta per escriure aquest llibre, reflex insignificant d'allò que van ser les quatre estacions a la casa encantada d'Els Joglars. El lector observarà força confusió entre les veus que narren aquesta història. Una veu, la principal, que recorre temps i llocs amb una gran omnisciència i unes altres, intersticials, que apareixen i desapareixen sense que hi hagi temps, moltes vegades, d'identificar-les. Que el lector no s'hi trenqui la closca. Parlen Els Joglars i quaranta anys. És a dir, milers i milers de veus i gestos, pertanyents a la tradició artística més noble: aquella que, a diferència dels atracadors, no s'ha preguntat mai si l'art o la vida.