ALBERT BOADELLA
EL TEATRE, VICI NECROFÍCILIC
Presències, desembre 1979
Del mirall vàrem començar i al mirall haurem de tornar. Els narcisos que ens dediquem en aquest frívol i petit ofici del teatre, ens trobem cada vegada més perplexos davant una realitat diària altament més teatral que tot el produït dins els escenaris. Comença a esdevenir un acte absurd, el vell costum de convertir l'escena en el temple de les coses màgiques, terribles, divertides o inaudites, els homes d'avui poden obtenir totes aquestes emocions, un minut després de la seva realització autèntica, mitjançant la rapidesa i perfecció dels mitjans actuals de comunicació; poguent ser espectadors privilegiats dels més grans drames humans reals, per què ser espectadors de petites històries de ficció?
Això no és nou, sempre la realitat ha superat la imaginació més desbordada, però abans els comediants tenien l'avantatge que aquestes realitats eren quasi desconegudes pels espectadors, que es limitaven tot just a conèixer només els incidents que afectaven la seva petita existència. Eren temps magnífics! Els meus avantpassats teatrers, podien disfrutar: sorprenent, escandalitzant o fent plorar a ple gust, tenien la seguretat que si eren mínimament eficaços, provocaven un veritable trauma al públic.
Avui comencem a trobar-nos desarmats, vulgars, petits i convertits en lloc d'actuants en els més al·lucinants espectadors, d'aquesta realitat quotidiana, irrepetible dins el teatre per les seves dimensions de sordidesa, de truculència o de tragicomèdia amb sang de veritat. Ara ja no és factible representar una comèdia "picanteta" quan els espectadors trobaran a la sortida tota la visualització pràctica del Kama-sutra feta per adolescents, o pensem per un moment què pot quedar de "l'Ubú Rei" davant la història real del congelador Bokassa acompanyada de les seves demostracions escenogràfiques. Francament, ens sentim ridículs davant aquests extraordinaris homes de teatre que són vostès, la societat actual. Els grans protagonistes dels drames d'avui són polifacètics, viuen i actuen al mateix temps. Nosaltres ja no podem sorprendre ningú, per la senzilla raó que ningú se sorprèn de res, ja no som ni el motiu d'un acte social per lluir les elegàncies en les llotges. Al llarg de la història hem estat prostitutes de la cultura, ens ha tocat fer de tot: bruixots, bufons, comediants, sacerdots, entretenidors d'elit, crítics polítics, etc. El gran dubte, està en saber què ens toca fer avui, possiblement ens hem convertit en necrofílics que hem trobat el gust de revolcar-nos amb un mort.
Per intentar retornar almenys la sorpresa al públic, fa un temps, els meus col·legues plens de bones intencions, varen intentar crear un "invent" diferent per a cada obra, així vàrem veure aparèixer damunt l'escena, immenses lones mòbils, fang, camions, tones d'arròs, grues i bestiar de tota mena. Malgrat aquests números espectaculars l'espectador, això sí, aplaudia amablement en veure tanta predisposició per a ell, però, seguia trobant la sorpresa del dia en la roda desinflada quan sortia del teatre o en la retransmissió d'un atracament en directe. Jo em temia, que amb aquella carrera "d'invencions" podíem acabar matant diàriament, però de veritat, l'actor; això amb l'agreujant que es realitzaria davant la indiferència de l'espectador que seguiria preferint les morts de western simulades però més espectaculars. No cal assenyalar el poc rendable que hauria resultat "l'invent", que a més de no sorprendre i de les conseqüències legals, augmentaria l'escassesa d'actors tot i comptant els parats.
Altres de més místics, varen optar per reconvertir de nou el nostre ofici degenerat i aburgesat, en cerimònia, ritu ancestral, sense tenir en compte que fins i tot la missa, el més perfecte i teatral dels ritus, es troba avui també en plena decadència. No cal assenyalar, com resultaven ridículs els aprenents de diaques matant-nos per fer-nos sentir les sensacions primitives.
Es fa difícil comprendre per què encara tenim gent als teatres; em pregunto, què hi deuen venir a buscar? No tenen prou teatre al seu voltant? Potser no el saben veure i ens necessiten perquè els fem notar la divertida mediocritat d'una agència d'assegurances. No obstant em començo a témer, que només som la gent de teatre els qui assistim a les representacions, afegint-hi, potser, els nostres familiars, amics i sobretot enemics, en alguns casos, també els crítics que cal sempre masoquistament invitar a fi que desfacin el poc que s'ha fet. És realment un panorama bastant sòrdid! Però només podem donar una sola excusa a la nostra obsessiva tossudesa: fem teatre perquè ens divertim! Ens agrada que ens mirin encara que només siguin dos i l'apuntador; gaudim sentint-nos minoria, intel·lectuals, maleïts, revolucionaris (només dintre l'obra s'entén); cal reconèixer-ho: som d'un narcisisme entranyablement ingenu. Posats a cremar-ho tot, ha arribat l'hora de dir, que no ho fem per dedicació desinteressada al públic i encara menys per la cultura, la societat o el país i no cal dir per la comunicació entre els pobles; si algú remotament fes aquests altruismes, el que fa encara promet ser més ensopit del que és normal.
Si fóssim gent posseïdora d'un autèntic sentit pràctic, ben segur que ho deixaríem o en tot cas portaríem simplement el marc de l'escenari, col·locant-lo en diferents llocs de la vida pública o privada, per després passar el barret mentre vostès farien la resta.
La nostra especialitat consistiria només en saber escollir lloc i moment. Tot no està perdut, potser aquest és el nostre futur. M'obsesiono pensant, però, quina cosa meravellosa tenia de ser això del teatre perquè resistint temps i condicions absolutament adverses encara quedin uns quants nostàlgics que ho fan i uns quants que s'ho miren.
