ALBERT BOADELLA
A LA RECERCA DE LA PROVOCACIÓ

---

Versió catalana, diferent i més llarga, de la publicada en castellà al Círculo 2, Suplemento de actualidad cultural núm 6 abril, maig i juny, Barcelona.

Existeix un instint que porta l'home a la representació de sí mateix, dels altres o de la naturalesa que l'envolta?
Aquestes accions que han sobreviscut de l'antiguitat, i que nosaltres anomenem teatre, corresponen realment a un instint ancestral o són únicament tradicions culturals de vigència i d'àmbit cada volta més reduit?
No hi ha dubte que podem traçar una línea geneològica directa, entre aquell home que pintava els bisons de les coves d'Altamira i el pintor actual que embruta unes teles, encara que sigui amb la sofisticació tècnica de pincells i colors industrialitzats; malgrat els mil anys, que els separen en el camp de la pintura, es pot dir que l'impuls és el mateix, la necessitat de materialitzar visualment allò que ens envolta, tant l'exterior, com l'interior de nosaltres mateixos.
La coral d'incults il·lustrats, que prolifera avui al voltant d'allò que es ve anomenant món de les arts, acusa sovint el teatre de no evolucionar com altres expressions artístiques.
Es retreu al teatre, al contrari de la pintura, que hagi estat indiferent al Surrealisme, al Dadaisme, al Cubisme i a tota una sèrie d'ismes que no són altra cosa que exercicis frívols, sobre tot si els mirem amb la distància històrica i proporcionalment a l'evolució que han sofert les expressions plàstiques en els últims deu mil anys.
Però, malgrat tot, el teatre és el més evolucionat d'aquests procediments expressius. Existeix, entre aquell primer home que iniciava el ritus tribal i l'actor literari actual, una impossibilitat de reconèixe'ls com formant part d'una mateixa inclinació o d'un mateix instint histriònic. Ni la dansa, ni la pintura, ni l'escultura, ni l'escriptura han sofert una evolució tan gran, es pot fins i tot observar un retorn a les formes primitives en l'obra contemporànea. En canvi a qualsevol persona li resultarà grotesc reconèixer que l'actor actual pertany a la mateixa professió que l'antic bruixot de la tribu, sobretot perquè el teatre dels últims segles ha estat l'oposició més absoluta allò que podrien anomenar un ritu, i els seus protagonistes el més allunyat d'uns bruixots!
El primer home de teatre o almenys aquell que va sentir profundament l'impuls de la representació, fou un histriònic que mitjançant una màscara, una pell d'animal o qualsevol artefacte que l'ajudés a caracteritzar-se, va presentar precàriament, personatges de ficció sagrats o pagans, estats d'ànim agressius o eròtics. Les seves accions no eren solitàries sinó ritus de participació.
Aquesta seria la primera essència de l'instint teatral de l'home, després uns s'erigiran en iniciadors del ritu, i, els altres en participants. El teatre no serà l'art individual sinó l'art col·lectiu format per uns conductors de l'acció (actors) i per uns altres que hi participaran activament o pasivament (públic).
Aquest teatre primitiu no utilitzarà la literatura, ni tan sols la parla com a expressió essencial, sinó el cos. Tots els mitjans expressius que el cos pot proporcionar. La seva comunicació serà primordialment sensorial, serà el teatre dels sentits, dels instins. No un teatre del raonament, de l'anàlisi de l'intel·lecte, encara que els sentits actuaran sempre com a màxima riquesa comunicativa per l'intel·lecte, altrament l'home no hagués evolucionat. Si el ritu primitiu utilitza una paraula, se'n servirà exclusivament com a motiu rítmic. La reiteració de les paraules acabarà convertint-ho tot en dansa.
Per tant, sembla que el principi d'acció ritual col·lectiva seria exclusivament rítmic o sigui dansa. La dansa és possiblement l'art més antic, serà sempre el tronc primari del qual la voluntat de precisió de l'home en convertirà una branca de la mateixa en teatre. La dansa és fonamentalment una acció abstracta. El drama en canvi començarà quan l'home tindrà necessitat de concreció. Aquesta necessitat el portarà posteriorment a l'utilització de la literatura com aliment bàsic del teatre, perquè res serà tan precís com la paraula. Per això serà, paradoxalment, una arma de doble fil, a mesura que es detallarà, s'allunyarà del ritus ancestral. S'allunyarà de la primacia del ritme, deixarà d'estimular els sentits per alimentar, exclusivament, l'especulació del pensament intel·lectual. Convertirà un art en una demostració pràctica de psicologia i de sociologia o en tot cas simplement en la descripció d'uns esdeveniments, en l'anècdota. Difuminant les grans raons atàviques del comportament i relegant la sensualitat de l'art al vestuari o la decoració.
Naturalment que quan avui es fa referència a la antiguitat, encara que sigui per cercar de lluny les connexions quasi fisiològiques comuns que tenim amb aquella vida, i especialment amb aquells instints o sentiments que movien els nostres avantpassats, a fi de trobar la justificació d'actituds incomprensibles ara, tenim la frivolitat de veure allò antic com folklòric i subdesenvolupat, segons el nostre pedant concepte d'estatus europeu.
Ens permetem de qualificar com a superstició, bestiesa o escandalós, allò que no comprenem o no sabem utilitzar. El fet de que nosaltres no sapiguem fer-ho funcionar, no vol dir que en el seu moment la dita cosa no fos efectiva. Els antics posaven excrements de mosca sobre les ferides, quina aberrant superstició!, jutjaren els científics del segle passat. Ara uns altres científics han descobert en els destritus de la mosca, el compost químic alantoína que s'utilitza per cicatritzar ferides. I és que l'home té, avui, la ignorància de pensar que aquesta època, la seva, és la millor de la història.
El bruixot portava la gent a un indret, ell sabia que allà les energies eren potents, que el moment era propici potser per la conjunció dels astres; allà iniciava la dansa i feia que tothom el seguís, poc a poc, els moviments ritmats de tot el cos, posaven les persones en la vibració desitjada, el cos es netejava, s'harmonitzava i es carregava. Qui ho ha tastat ho sap. Una part de la joventut actual dóna encara prioritat a la dansa, malgrat que sigui en discoteques més o menys sòrdides, perquè copsa en la música i el moviment una part d'aquesta energia vital. Què fan els joves aplegats en els multitudinaris concerts de rock sinó retre encara un vagorós record a aquest ritus tribal? Per això la dansa en aquests llocs és avui una manifestació de la impotència més que no pas de la força rítmica. D'on vindrà doncs aquesta necessitat de representar? Les representacions com ara idees, imaginacions, elements intel·lectuals i conceptuals de la vida, són deguts a reaccions diferides; si un impuls troba instantàneament la satisfacció necessària no hi ha representació. Tota la vida mental, imatges, idees, consciència i voluntat, neix d'aquest retard, del petit o gran espai entre impuls i reacció. Si estesim totalment i instantàneament satisfets, si fossim una massa d'instints automàticament compensats, no tindríem representació, ni memòria, ni mimesi, ni drama ni religió. L'art neix dels desitjos insatisfets. Però la pràctica de l'art ha seguit durant milers d'anys perquè correspon a unes necessitats no tan sols de l'home que el creà sinó d'aquell que el consumeix.
L'art teatral ja tenia en l'antiguitat una funció de teràpia social, que a tranques i barranques ha arribat fins els nostres dies. L'identificació de la gent amb l'actor i el drama que aquest viurà, farà que el públic expulsi una sèrie de substàncies nocives; d'aquí la paraula catarsis, empleada ja en l'antiguitat per descriure els efectes del teatre sobre el públic. D'alguna manera el bruixot o sacerdot farà que es visquin a través d'ell les repressions, les il·lusions, les peripècies de l'home; es donarà mort al tirà, l'amor triunfarà i la mort en última instància acabarà amb tot. Amb aquesta participació, encara que passiva de l'espectador, aquest descarregarà bona part dels seus desitjos incomplerts, conseguint fins i tot que la representació de la vida, que li serà posada com a mirall del seu propi comportament, pugui significar una reflexió, o una correcció de la seva manera de viure, amb el que arribarem a una funció quasi moralitzadora del drama sobre l'home. Això no vil dir que el teatre hagi de ser l'expressió o difusió de la moral.
Així com les persones són víctimes d'epidemies físiques, per raó de proximitat, cultura o clima, aquestes mateixes condicions poden provocar també epidèmies psíquiques. Les tribus i els pobles són víctimes de vegades de neurosis o paranoies que els poden conduir al desastre. Els artistes actuaran com a terapeutes del fenomen col·lectiu precisament per la seva individualització. Encara avui, la paraula artista és sinònim d'una persona un xic extravagant, que va pel seu compte, i de reaccions imprevisibles, per tant algú que no té com diu l'eslogan: Ni dieu, ni maitre.
Quan Els Joglars protagonitzaren una curta intervenció televisiva que provoca una gran polèmica, no fan altra cosa que intentar aplicar una teràpia de xoc a una societat amb gran tendència a la sacralització de símbols de tot tipus. El fet que posin en cinc minuts un país potes enlaire, no fa res més que demostrar la funció provocadora i alhora terapèutica del teatre. També demostra el poc temps que ha transcorregut mentalment des d'aquella vida tribal.
L'home de teatre es divideix ja des de l'antiguitat en dues especialitats ben definides i que corresponen segurament a la seva personalitat: el comediant i el sacerdot. Tots dos utilitzen el mateix art però els fins són radicalment oposats. El sacerdot es servirà del temor a allò que és inexplicable per vestir uns mites o Déus que a través de la seva immaterialitat, només representada per ell, li permeteran una situació de privilegi i en conseqüència de domini damunt la col·lectivitat. Els comediants tractaran precisament d'explicar materialment, o sigui humanament, aquells fets inexplicables, fins i tot en determinats moments, lluitaran contra el seu col·lega sacerdot, per desacralitzar allò que l'altre tendirà a convertir en sagrat i per tant en intocable. Aquesta situació variarà sensiblement en algunes expressions teatrals del món oriental on encara avui, la mitologia religiosa i el teatre formaran una sola cosa.
La nostra època tindrà, això sí, un ventall apassionant d'expressions i al mateix temps de paradoxes. Aconseguirem assistir a l'antiquíssim ritual milenari d'una tribu africana asseguts còmodament en un teatre de sofisticadíssims mitjans tècnics i envoltat d'una elit avantguardista que necessita impressions noves que ja no li proporciona un teatre que ella mateixa ha convertit en gueto d'esterils esnobs.
És quasi impossible descobrir les arrels soterrades del drama i la seva trascendència dins la tribu, si veiem la major part del que avui s'anomena teatre. El literat ha trobat una tribuna per escenificar les seves elucubracions i l'antic bruixot-actor s'ha convertit en un pobre mediocre, molt lluny ja d'aquell iniciador màgic, que passeja el seu petit exhibicionisme com un gall mollat i que es mata per aconseguir dos minuts a la televisió, encara que sigui presentant un concurs. La psicologia de l'home actual és contrària al sentit de l'art; avui es volen explicacions per tot, cal que tinguem una teoria, cal la fòrmula i l'eliminació del risc. És la societat de les assegurances. L'actor no estarà exent d'aquesta influència i s'aferma per seguretat a un teatre de repertori buscant una posició pròxima al funcionariat. Eliminarà de la seva vida artística les empreses més arriscades, i finalment no tindrà accès a les aventures més apassionants de la creació. Ell es trobarà més segur en la recreació. Voldrà fòrmules segures. Per ell el teatre serà molt més un text recitat que no la màgia que pugui despendre el seu cos i la seva veu, en una paraula, la màgia de tot allò que no es pot escriure. I és que el casament de per vida entre literatura i teatre comporta molt sovint greus conflictes. Són dos materials molt contradictoris; la literatura pertany a les expressions perennes i el teatre a les caduques.
Els instints profunds que mouen els creadors d'aquestes formes són quasi oposats.
El teatre és un foc d'encenalls que es va morint mentre es va representant. La seva acció és irrepetible en el temps per efectes de codificació expressiva. Demà es podrà repetir semblant, però ni el públic serà el mateix, ni la disposició dels actors igual. Els que formen part d'aquest ofici sabem que la mateixa situació un dia funciona i l'endemà no tant; sabem també, que no serà igual el riure de cinquanta persones al de mil, o el silenci de cinquanta al de mil, i que l'obra canvia si només són quatre a la sala. És el fenomen de multiplicació d'emocions que es va creant a mesura que aumenten els espectadors. Tot allò que no es digui en aquell moment i espai precís, ja no serveix de res; tot allò que no arrivi a l'espectador a l'instant és temps mort, perquè no podem fer com amb el llibre que rellegirem deu vegades, si convé, el mateix paràgraf.
D'aquí la gran contradicció amb el material literari, quan aquest actua d'apuntador de l'actor, més que no pas d'inspirador de situacions.
El que existeixin uns homes de teatre com Shakespeare o Moliére, que conjuguen perfectament aquesta contradicció, degut al gran coneixement de l'ofici, no implica que en la major part dels casos el casament vagi en detriment de la irradiació d'impressions molt més profundes i ancestrals alhora. La degeneració d'aquest casament arriba fins a punts tan ridículs com la producció d'un percentatge altíssim d'obres de teatre que tindran un tresillo com única impressió visual, i uns actors ben trajats que enfonsats en còmodes sofas parlaran durant dues hores.
L'art no són matemàtiques: "com més mitjans més sensacions". Sovint el sistema funciona oposat, el que dóna força a les expressions són, precisament, les limitacions.
No tindrà, doncs, la gran exhibició de mitjans proporcionalitat amb l'eficàcia comunicativa. Ni en l'aspecte tècnic ni en l'aspecte expressiu. Allò que es pugui expressar amb una actitud no fer-ho amb un gest. Un gest serà millor que un moviment, si es pot dir amb un crit serà millor que amb una paraula, una paraula millor que una parrafada. En el capítol dels elements tècnics i decoratius, la llei serà la mateixa, un escenari buit on se'ns faci imaginar Versailles serà més eficaç que una brillant imitació del palau. Perquè el teatre, del que tothom reclama el seu protagonisme, és només l'art de l'actor i el públic. Ells són els únics elements imprescindibles pel seu desenvolupament. L'actor podrà convidar a la seva festa, si vol, al dramaturg, al decorador, al director o a qui li sembli, però com ha passat en moltes èpoques de la història, l'actor ha prescindit d'un d'ells o de tots junts i el teatre ha seguit subsistint. El cos de l'actor, i per cos entenc també la seva veu, serà l'eina d'expressió vital; en el teatre tot passarà per aquest filtre i tot el que vingui de l'exterior, siguin idees, sugerències o textos sofrirà una transformació o una adaptació al passar pel seu cos. Així ens trobarem que per molt important que sigui el text d'un Otelo podrà ser molt diferent l'impressió que rebrem si la fa tal o qual actor; fins i tot podem rebre sentiments absolutament contradictoris. Amb això no estic dient que el text no tingui importància en el teatre. Tots els elements que envolten l'actor poden esdevenir importantíssims. És lògic que si en la vida el llenguatge parlat ocupa un paper vital, en la relació humana el teatre com a reflex d'aquesta, també el pot tenir.
Simplement intento dir que se'n pot prescindir i el teatre seguirà perquè l'home no parla les vint-i-quatre hores del dia, i molt pocs homes parlen com Hamlet. És obvi que quan el teatre es converteix únicament en descripció realista dels aconteixements humans, la paraula tindrà també un paper més precís que quan ens allunyem d'aquesta concepció descriptiva i imitativa; però d'aquí a mantenir la tesis de que el teatre és el verb, és com dir que la pintura és la tela.
Totes aquestes i altres disquisicions no tindrien lloc si el teatre, com en èpoques passades, gaudís de tota la seva plenitud i si fos com havia estat, una art de masses, i no una estranya cerimònia per un reduit grup elitista que provoca un sentiment de rebuig en la resta de la ciutadania quan aquesta intueix que allà dins sols es parlarà de neures d'elit i per tant s'avorriran o simplement no compendran. Els homes de teatre no han sabut seduir a la gran massa d'espectadors i això és una greu incompetència professional, sobretot agreujada pels que presumeixen d'aquesta discrimicació. El que és minoritàri segueix estúpidament sent sinònim de qualitat.
El teatre avui és una paròdia del que havia estat, és el Cid Campeador que se'l porta mort damunt del cavall perquè guanyi batalles.
En els darrers temps els únics signes notoris que han fet sentir l'existència del teatre entre la gent han estat aquells que els acompanyava l'aureola de l'escàndol, però quan s'aixecat l'escàndol no ha sigut perquè tothom s'hagi sentit escandalitzat sinó perquè tan sols uns quants s'han sentit atacats i han culpat la resta que ho ha celebrat i ha propiciat l'escarni a la seva moral. Això ha encès la polèmica general i gràcies a ella el teatre ha complert de nou i per uns moments la seva ancestral funció.
L'escàndol acostuma a ser una paraula de patrimoni quasi exclusiu d'un sector social molt acotat per una moral molt precisa. Quan el dramaturg composa una situació escènica que per les seves característiques és titllada d'escandalosa, els enardits vociferants es neguen a veure que l'acte teatral està protagonitzat per l'home i per tant no pot inventar-se res de nou que no hagi existit. Perquè es treballa sobre els límits de la mesura mental i física de l'home, res es pot fer més enllà d'aquesta. Nosaltres ens limitem a mostrar on l'home pot arribar, si els moralistes s'escandalitzen de la ficció escènica en tot cas s'estan escandalitzant del que els humans poden executar en la vida real, però res més, perquè a l'escena no s'assassina de veritat. En aquestes situacions el comediant ajuda a desenmascarar la hipocresia humana, serà una funció altament ecològica, aquesta hipocresia arribarà a la màxima expressió quan el comediant ensenyi el cul: el fariseu de torn s'estripa les vestidures però s'exhibeix quelcom que la naturalesa ha creat i que ell sense saber perquè li dóna un sentit vergonyós, que a més serà relatiu segons l'època i lloc geogràfic on es realitza la exhibició. Aquí de nou el teatre posarà en gran ridícul la intolerància moralista.
Per l'home de teatre no hauria d'existir més moral o millor dit més ètica que aquella que comporta un coneixement profund del seu ofici amb la sinceritat i honradesa que suposa portar-lo fins a les últimes conseqüències, encara que pugui significar perdre el favor del noble de torn o actualment de l'administració dominant. L'art ha estat al llarg de la història transgressió de les formes i transgressió de la moral i les lleis establertes en cada època. Si Velázquez hagués tingut en compte la llei i la moral de la seva època no hagués pintat la seva meravellosa Venus, ni Aristófanes hagués ironitzat sobre les divinitats gregues que, curiosament, varen passar més ràpidament que els textos del seu teatre, dic els textos perquè no sabem com era el seu teatre. Se'm pot argumentar que tothom no és Velázquez o Aristófanes, és evident, però ells no sabien en la seva època que després serien precisament Velázquez o Aristófanes, per tant la discriminació del dret a la transgressió per qüestió de suposada qualitat seria una falàcia.
Si no volem seguir assistint a l'agonia lenta del teatre es necessita convertir-lo en un art ferotge, d'incordi, útil a la societat que l'envolta, sense discriminació per raó de cultura, un art que esdevingui mirall cruel de la nostra societat o simplement l'evasió lúdica d'aquesta crueltat. Un teatre que ha de trobar de nou la màgia, per l'originalitat del seu desvergonyiment en l'època de l'homogeneïtat i l'ambigüetat. En síntesi, es tracta de crear un ritual de provocació, perquè la polèmica ratifica la validesa de l'art, la polèmica significa discussió i debat, res doncs de més positiu. Però tot això en la nostra impermeable societat resulta cada dia més difícil.
El nostre ofici ha caigut en mans de funcionaris i no únicament de funcionaris polítics sinó de funcionaris actors i directors, que parlen obsessivament d'ètica, psicologia o sociologia i tota mena de vaguetats intel·lectuals, aquests homes acostumen a ser la màscara més fidel de l'ambigüetat. El teatre és a l'Europa d'avui un petit departament dels ministeris o les conselleries de cultura. Pel seu repertori està definitivament pròxim a l'arqueologia o els museus. Avui es tracta de realitzar un teatre molt ben embolicat però ascèptic de transgressió i crueltat, un teatre al que se li llima el que és aspre per no ferir sensibilitats i aconseguir una bona crítica del esnob de torn. El contrari podria significar la pèrdua de la protecció econòmica que necessita avui per canviar aquest art que és minusvàlid per culpa d'haver-lo convertit en un art minoritari.
Això serà la nova forma de censura en democràcia, representarà una actitud defensiva per part del poder perquè els amics bruixots no excitin massa el ramat doncs cal reconèixer que potser, encara que només sigui per memòria genètica, l'actor ofereix una estranya atracció damunt la gent, sinó no s'escriurien tantes pàgines sobre la seva vida pública i privada, almenys el que s'escriu està en desproporció total amb el poc públic que assisteix a les seves funcions.
Serà doncs aquesta actitud defensiva un record dels conflictes de poder entre el cap de la tribu i el carismàtic bruixot? Si els homes del teatre actual aconseguim que se'ns persegueixi per les nostres representacions, com tantes vegades ha passat al llarg de la història, significarà potser que anem travessant la gruixuda pell d'indiferència de la societat consumista i que el nostre rite està encara viu, donat que almenys, aquells que ens persegueixen ho fan perquè creuen que poden modificar el comportament de la tribu. Cal buscar, potser desesperadament, aquelles coses que provoquen persecució, encara que avui la persecució no és cremar a la foguera sinó coses més sibilines. Hem de comprovar tots si aquest instint ancestral de representació segueix sent útil per l'home actual, o si al contrari ja ha fet una metamorfosis en forma d'expressió més tecnificada i per tant més controlada, si és així la pèrdua de la inmediatesa teatral serà en tot cas una pèrdua de llibertat.