ALBERT BOADELLA
TRANSCRIPCIÓ DE LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE POESIA L'ARBRE DE LA INNOCÈNCIA DE QUIM ESPANYOL


Llibreria 22 de Girona, 18 de desembre de 1998

 



En Quim Español és poeta perquè aconsegueix fer aflorar en un mateix pla la realitat objectiva i subjectiva.
És poeta perquè no és victima d'aquest "jo" obsessiu del final de segle.
En definitiva és poeta perquè la seva escriptura posseeix la palpiltació musical.

1- La qüestió de la realitat
Per aconseguir els seus objectius, en Quim es col.loca sovint darrera la mirada d'un infant (i no voldria induir amb aquesta definició a cap tòpic sobre l'ingenuitat, el naïf o un suposat primitivisme verge) simplement ell fa reviure aquella mirada llargament oblidada que ens presentava una realitat més viva, més suggerent, més excitant i monstruosa alhora. Eren uns ulls de llibertat sense condicionaments previs.
Es tractava de la visió encara no filtrada, per una realitat apriorísticament convencional per tal d'evitar conflictes interns i externs.
És del tot evident la impossibilitat de sostenir una existència amb els nivells emocionals dels primers anys de vida, només una minoria s'hi arrisca de manera intermitent. En Quim ho fa amb molt bons resultats perquè aquesta pirueta ens situa davant una descripció profunda dels llocs, els objectes, els sentiments i les persones, totalment interelacionats en el mateix nivell. En aquest sentit recorda la visió dels pintors realistes (mal anomenats impressionistes) que donaven el mateix valor a tots els elements qu'ens presentaven. Allò que atribuïm la condició de realitat és només una acumulació de seqüències fetes, en una vida totalment virtual on impera una visió programada i pràctica de la mirada, però no per això menys superficial. Queda clar que en Quim no practica un gènere menor com la fantasia, tot al contrari, ell "desvetlla" (vull insistir en aquest terme) una paraula que en aquest cas significa retornar de l'oblit allò que existeix, però que no podem captar amb el nostre objectiu de gran angular.
El pintor Cézanne tenia enfront unes pomes i uns préssecs damunt la taula que ell transformava després en poesia pictòrica, la utilitat o la funció comestible de les fruites deixava de ser rellevant : un nou valor devetllat en els fruits, els objectes i el lloc emergia a la llum, però, es pot afirmar que tot allò no existia sense el pintor?
L' essencial seria admetre que el poeta, com qualsevol artista, actua aquí com a conductor, no li cal crear res perquè tot hi és, però aquesta realitat profunda apareix gràcies a l'habilitat d'aquest tècnic dotat que es converteix en poeta per la seva passió en captar i transmetre'ns l'existència real (malgrat les proves objectivament majoritàries de que aquest tipus de realitat és pura fantasia).
La forma com en Quim ens desvetlla aquestes ocultacions és tècnicament impecable, i sumament estimulant degut a la seva aparent imparcialitat a l'hora de subratllar el tràgic o el ridícul. Com a conseqüència ens fa sentir que una vida sense traducció és només una existència justificable biològicament, i encara!!!

2- La qüestió del "jo" obsessiu
Avui es viu obsessionat per l'autocontemplació i la utilització directa de les pràctiques artístiques en benefici només d'una teràpia personal. Aquesta és una sortida d'emergència aparentment còmoda i sedant, però que deforma la funcionalitat esencial d'un art, al no acceptar el "rol" de simples catalitzadors de les "neures" públiques enlloc de impudorosos exhibicionistes de les nostres. Predomina una autèntica epidèmia que consisteix en utilitzar la forma artística com un acte egocèntric, destinat al propi benefici enlloc de buscar la gratificant emoció, a través de l'entrega a les necessitats dels altres. Tot desequilibrat sembla tenir avui per aquest fet quelcom de guanyat per obtenir avantatges en l'èxit artístic i sobretot mediàtic.
En aquest sentit la poesia escrita ha esdevingut una de les expressions més entregades en aquesta mena d'endogàmia, pesadíssima per altra banda.
D'aquí el mèrit d'en Quim, que aconsegueix situar-nos des del principi dins la retina del personatge que ha construit (obviament retocat en el seu laboratori personal) però sense respirar mai l'impudorós hermetisme de l'autobiografia sentimental. És a dir, l'autor no es psicoanalitza a través nostre. Això en el temps que corren és d'agrair i constitueix una prova més de que ens trobem devant d'un poeta i no d'un aprofitat que vol estalviar-se el psiquiatre. És potser la generositat una condició imprescindible per trobar la tessitura poètica?. En tot cas, sí que sembla imprescindible obtenir la qualitat d'art: la generositat de fer-nos participar en la festa.

3- La qüestió musical
Després d'una invasió de suposats poetes, amb una obsessió quasi sàdica per la frigidesa emotiva que produeixen els sons distorsionats, els poemes d'aquest llibre em resulten plaents perquè semblen conectar amb les pulsacions de les artèries i no amb els gasos intestinals. Es pot afirmar que són fisiològicament harmònics.
És sobradament conegut que la poesia alfabètica i la música es troben molt pròximes, les dues han conviscut durant molts segles sense separació. El divorci va ésser potser degut a un efecte no calculat al crear l'escriptura musical, la qual va permetre una cosa insòlita: conservar la història del temps musical. Vull dir que l'anotació musical va historiar la música i per conseqüència la va separar de l'altra escriptura, l'alfabètica. Poema i cançó varen passar a ser coses aparentment independents.
No obstant el procés d'escisió entre música i poesia ha sigut llarg i complexe, cal esperar fins al segle XIX perquè alguns teòrics justifiquin la música per sí mateixa sense apoyatura de la paraula. Així i tot les dues coses seguiran subjectes a una suposada tradició pitagórico-platònica segons la qual tot formaria part d'una matemàtica sonora on el plaer que ens produeix, es deu al reflexe de les lleis de l'harmonia còsmica, una bellesa que sedueix inclús als qui la ignoren.
En aquest sentit són les harmonies creades per en Quim, les que ens permeten arrivar a la perfecta coherència de coses aparentment deslligades entre elles, fins i tot inintel.ligibles sino s'apoiessin en aquesta voluntat d'ordenació musical. Per això si es vol penetrar de ple en els continguts de "L'arbre de la innocència" proposaria llegir de viva veu els poemes, doncs en l'ordre musical una partitura és només l'incitació a l'execució instrumental.
La partitura és exclusivament un conjunt de normes amb capacitat per donar vida a la sonata o al sonet, així com els plànols d'un edifici són només les instruccions per aixecar-lo però que lògicament no poden substituir-lo.
Poso aquest exemple donada també l'altre afició poètica de l'autor: l'arquitectura, però aquesta disciplina és més complicat de fer sonar perquè el mercat no està per músiques en aquest terreny. Potser per això en Quim no es resigna i escriu aquests magnífics poemes.