En Quim Español
és poeta perquè aconsegueix fer aflorar en un mateix pla
la realitat objectiva i subjectiva.
És poeta perquè no és victima d'aquest "jo"
obsessiu del final de segle.
En definitiva és poeta perquè la seva escriptura posseeix
la palpiltació musical.
1-
La qüestió de la realitat
Per aconseguir els seus objectius, en Quim es col.loca sovint darrera
la mirada d'un infant (i no voldria induir amb aquesta definició
a cap tòpic sobre l'ingenuitat, el naïf o un suposat primitivisme
verge) simplement ell fa reviure aquella mirada llargament oblidada
que ens presentava una realitat més viva, més suggerent,
més excitant i monstruosa alhora. Eren uns ulls de llibertat
sense condicionaments previs.
Es tractava de la visió encara no filtrada, per una realitat
apriorísticament convencional per tal d'evitar conflictes interns
i externs.
És del tot evident la impossibilitat de sostenir una existència
amb els nivells emocionals dels primers anys de vida, només una
minoria s'hi arrisca de manera intermitent. En Quim ho fa amb molt bons
resultats perquè aquesta pirueta ens situa davant una descripció
profunda dels llocs, els objectes, els sentiments i les persones, totalment
interelacionats en el mateix nivell. En aquest sentit recorda la visió
dels pintors realistes (mal anomenats impressionistes) que donaven el
mateix valor a tots els elements qu'ens presentaven. Allò que
atribuïm la condició de realitat és només
una acumulació de seqüències fetes, en una vida totalment
virtual on impera una visió programada i pràctica de la
mirada, però no per això menys superficial. Queda clar
que en Quim no practica un gènere menor com la fantasia, tot
al contrari, ell "desvetlla" (vull insistir en aquest terme)
una paraula que en aquest cas significa retornar de l'oblit allò
que existeix, però que no podem captar amb el nostre objectiu
de gran angular.
El pintor Cézanne tenia enfront unes pomes i uns préssecs
damunt la taula que ell transformava després en poesia pictòrica,
la utilitat o la funció comestible de les fruites deixava de
ser rellevant : un nou valor devetllat en els fruits, els objectes i
el lloc emergia a la llum, però, es pot afirmar que tot allò
no existia sense el pintor?
L' essencial seria admetre que el poeta, com qualsevol artista, actua
aquí com a conductor, no li cal crear res perquè tot hi
és, però aquesta realitat profunda apareix gràcies
a l'habilitat d'aquest tècnic dotat que es converteix en poeta
per la seva passió en captar i transmetre'ns l'existència
real (malgrat les proves objectivament majoritàries de que aquest
tipus de realitat és pura fantasia).
La forma com en Quim ens desvetlla aquestes ocultacions és tècnicament
impecable, i sumament estimulant degut a la seva aparent imparcialitat
a l'hora de subratllar el tràgic o el ridícul. Com a conseqüència
ens fa sentir que una vida sense traducció és només
una existència justificable biològicament, i encara!!!
2-
La qüestió del "jo" obsessiu
Avui es viu obsessionat per l'autocontemplació i la utilització
directa de les pràctiques artístiques en benefici només
d'una teràpia personal. Aquesta és una sortida d'emergència
aparentment còmoda i sedant, però que deforma la funcionalitat
esencial d'un art, al no acceptar el "rol" de simples catalitzadors
de les "neures" públiques enlloc de impudorosos exhibicionistes
de les nostres. Predomina una autèntica epidèmia que consisteix
en utilitzar la forma artística com un acte egocèntric,
destinat al propi benefici enlloc de buscar la gratificant emoció,
a través de l'entrega a les necessitats dels altres. Tot desequilibrat
sembla tenir avui per aquest fet quelcom de guanyat per obtenir avantatges
en l'èxit artístic i sobretot mediàtic.
En aquest sentit la poesia escrita ha esdevingut una de les expressions
més entregades en aquesta mena d'endogàmia, pesadíssima
per altra banda.
D'aquí el mèrit d'en Quim, que aconsegueix situar-nos
des del principi dins la retina del personatge que ha construit (obviament
retocat en el seu laboratori personal) però sense respirar mai
l'impudorós hermetisme de l'autobiografia sentimental. És
a dir, l'autor no es psicoanalitza a través nostre. Això
en el temps que corren és d'agrair i constitueix una prova més
de que ens trobem devant d'un poeta i no d'un aprofitat que vol estalviar-se
el psiquiatre. És potser la generositat una condició imprescindible
per trobar la tessitura poètica?. En tot cas, sí que sembla
imprescindible obtenir la qualitat d'art: la generositat de fer-nos
participar en la festa.
3-
La qüestió musical
Després d'una invasió de suposats poetes, amb una obsessió
quasi sàdica per la frigidesa emotiva que produeixen els sons
distorsionats, els poemes d'aquest llibre em resulten plaents perquè
semblen conectar amb les pulsacions de les artèries i no amb
els gasos intestinals. Es pot afirmar que són fisiològicament
harmònics.
És sobradament conegut que la poesia alfabètica i la música
es troben molt pròximes, les dues han conviscut durant molts
segles sense separació. El divorci va ésser potser degut
a un efecte no calculat al crear l'escriptura musical, la qual va permetre
una cosa insòlita: conservar la història del temps musical.
Vull dir que l'anotació musical va historiar la música
i per conseqüència la va separar de l'altra escriptura,
l'alfabètica. Poema i cançó varen passar a ser
coses aparentment independents.
No obstant el procés d'escisió entre música i poesia
ha sigut llarg i complexe, cal esperar fins al segle XIX perquè
alguns teòrics justifiquin la música per sí mateixa
sense apoyatura de la paraula. Així i tot les dues coses seguiran
subjectes a una suposada tradició pitagórico-platònica
segons la qual tot formaria part d'una matemàtica sonora on el
plaer que ens produeix, es deu al reflexe de les lleis de l'harmonia
còsmica, una bellesa que sedueix inclús als qui la ignoren.
En aquest sentit són les harmonies creades per en Quim, les que
ens permeten arrivar a la perfecta coherència de coses aparentment
deslligades entre elles, fins i tot inintel.ligibles sino s'apoiessin
en aquesta voluntat d'ordenació musical. Per això si es
vol penetrar de ple en els continguts de "L'arbre de la innocència"
proposaria llegir de viva veu els poemes, doncs en l'ordre musical una
partitura és només l'incitació a l'execució
instrumental.
La partitura és exclusivament un conjunt de normes amb capacitat
per donar vida a la sonata o al sonet, així com els plànols
d'un edifici són només les instruccions per aixecar-lo
però que lògicament no poden substituir-lo.
Poso aquest exemple donada també l'altre afició poètica
de l'autor: l'arquitectura, però aquesta disciplina és
més complicat de fer sonar perquè el mercat no està
per músiques en aquest terreny. Potser per això en Quim
no es resigna i escriu aquests magnífics poemes.