ALBERT BOADELLA
TRANSCRIPCIÓ DE LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE JOSEP PLA VIST PER UN AMIC DE PALAFRUGELL DE JOSEP MARTINELL
Fundació Josep Pla, Palafrugell 1996
Molt bona nit. En primer lloc he de dir que em sento molt complagut de fer aquesta presentació, i no són paraules de cortesia. Em sento complagut perquè normalment, quan se'm demana alguna cosa d'aquest tipus, de vegades penso que ho demanen als personatges, situacions o a les obres que faig. Jo sempre tracto de dir que existeix una distància important entre una cosa i l'altra, i que jo no faig teràpia personal en les obres. No tinc res a veure. És una manera de guanyar-me la vida com una altra. Però no hi ha manera que em creguin. Fins i tot em poso corbata perquè vegin que sóc un home de seny, que no tinc res a veure amb això. Però així i tot resulta inútil.
Aquesta vegada com que he sigut convidat perquè sóc amic de Martinell, perquè visc a l'Empordà i perquè sóc, fins i tot, soci d'aquesta fundació, jo crec que aquestes són tres raons de pes, de les que em sento molt i molt complagut.
Quan alguna cosa fa referència a Josep Pla, no puc deixar de pensar que aquest és un país curiós, on s'acostuma a fer l'exaltació dels nostres genis o suposats genis i patriotes, com una mena de compensació matemàtica per equilibrar el número dels suposats traïdors i renegats de la gran causa, causa que encara no he arribat a esbrinar ben bé, quina és. Els uns i els altres no ho són pels seus mèrits objectius, sinó generalment, més aviat per les necessitats terapèutiques dels seus conciutadans. I és clar, quan es viu, quan s'està en un país petit com aquest, es fa molt difícil no involucrar-se en aquesta mena de procés paranoic i generalitzat d'anar qualificant als personatges segons manin les circumstàncies i els interessos que suposadament algun dia ens han de portar a l'alliberació definitiva i gloriosa de la nostra pàtria, amén.
De fet, està bastant clar, que a casa nostra es podria dir allò de "qui estigui lliure de culpes d'aquestes vel·leïtats, que tiri la primera pedra". Fins i tot, jo que he tirat més d'un roc al país, he de confessar que tampoc no estic lliure de culpa en el tema "Pla". Ho dic perquè ara fa uns anys, concretament just després de la mort del general Franco, amb la companyia de Els Joglars, varem ser convidats al Pla de Santa Maria, que és un poble de la província de Tarragona amb un encàrrec ben especial.
Un grup de gent d'aquella localitat volia fer un referèndum per tal de canviar els noms dels carrers. Llavors es tractava que nosaltres anéssim de carrer en carrer, fent més o menys la paròdia del protagonista. Òbviament, els carrers ens podem imaginar que eren els de: José Antonio Carrero Blanco, etc. A l'arribar a la inevitable plaça del "Generalísimo", nosaltres vam demanar permís al Caudillo per tal de canviar el nom de la plaça, però és clar, havent de mirar de no incomodar-lo, no fos cas, com es temia en aquell temps, que tornés a ressucitar. Per tant, li proposàvem una sèrie de noms d'amics d'ell, de persones de la seva confiança, en fi, en una paraula, el que s'entenia a l'època per "catalans renegats". Recordo que un dels noms que va sortir va ser el de Josep Pla, amb la conseqüent riallada de la mitja dotzena de llumeneres locals.
En definitiva, jo explico això perquè es vegi quina era la meva deplorable opinió sobre Pla, l'any 76. Opinió, d'altra banda, gens original en aquest país, i l'únic atenuant que puc trobar a l'estúpida frivolitat, és la intoxicació a la que va ser sotmesa la nostra generació sobre la figura del gran artista escriptor. Es pot dir una vegada més, que el tòpic es fa realitat i l'artista, ell, acaba pagant els plats trencats de la hipocresia i la mala consciència d'un país que viu la dictadura amagat sota el mantell de la verge de Montserrat, aquesta és la realitat.
La figura de Pla afortunadament, s'imposa d'una manera tan extraordinària que fins i tot la meva insensatesa es va anar convertint, a poc a poc en curiositat i després en autèntica passió per la seva obra. Vaig tenir l'oportunitat de conèixe'l ja en les seves darreries però en un estat esplèndid de lucidesa i emprenyat com una fera amb la vellesa, com pertoca a tots els ancians que tenen la valentia de no refugiar-se en les fantasies infantils.
Després, he anat fent el recorregut pels llocs més viscuts d'ell en aquest "Empordanet" tan sensual del qual, els que hi vivim només en marxem el temps just per anar a buscar els calés que ens permetin continuar vivint-hi.
I tota aquesta agradable penitència planiana, em va portar un dia a conèixer l'amic Josep Martinell. A través d'ell, a través de la seva conversa, de la seva cultura, de la seva ironia i, fins i tot, d'aquest caràcter una mica "foteta", he comprès que no hi ha Pla sense Palafrugell, és clar que és una obvietat, però avui dia, s'ha de deixar molt clar perquè qualsevol mèrit d'un artista s'inscriu en la seva inevitable estada a París o Nova York. Fins i tot alguns insensats -em refereixo a lletrats- parlen del tancament de Pla a l'Empordà, a Llofriu, com si viure a Barcelona, a París o a Nova York no fos tancar-se, i a més a més, voluntàriament a l'interior d'un inmens frenopàtic amb un paisatge catastròfic. Res a veure amb aquest que ens envolta.
No hi ha Pla sense Palafrugell, com no hi ha Dalí sense Figueres, com no hi ha Maillol sense el mediterràni de Banyuls ni Vermeer sense la llum de Delf. Però el Pla de Palafrugell no ho és només per aquest meravellós paisatge treballat que tant li agradava, o per la llum melancòlica de l'Empordanet. Ho és especialment per la seva gent. Però en aquest cas, l'autor, es dóna la circumstància que forma part d'aquest món que ell descriu en el seu llibre. D'un món que malauradament, i sembla que està molt clar, es va extingint i ho fa al mateix ritme que es va acabant el mil·leni. En Pla en va ser el gran intel·lectual i el gran notori d'aquest final que potser correspon als últims restos de la civilització romana i el que vindrà, el que ens espera, sembla ser un altre imperi i recordant una paraula molt estimada de Pla, m'atreviria a dir "l'imperi de les collonades", la gran revolució consumista que acabarà consumint, afortunadament, a tots els consumidors. La civilització d'aquest "jo" obsessiu de la bulímia i les depressions.
Bé, a través de les pàgines de Josep Martinell sentim nostàlgia d'aquest món i especialment de la cadència, del ritme en què aquest món es desenvolupa. Sentim també la nostàlgia d'un paisatge que ja és difícilment reconeixible. La nostàlgia d'uns personatges que a les joves generacions, malgrat la proximitat, els semblaran pura fantasia. I és lògic. Res a veure amb el paisatge contaminat d'ara, ni amb les personalitats "clòniques" que va creant la televisió.
Però es que podem ser tan ignorants de creure que existeix alguna cosa més perfecta que aquelles sardines a la brasa fetes entre el Pla i l'Hermós, desembarcant en una platja deserta, sense motores a la vista i sense la carnassa impúdica?
Jo no sé si amb taparrabos en alguna tribu africana o patinant perillosament pels carrers de Manhattan, les impressions són més fortes; no sé si l'internet servirà per alguna cosa més que per promocionar la pedofília. Però tinc clar que l'equilibri d'emocions de dolors, de petits plaers i fins i tot, de grans dificultats en la vida d'aquests homes, és l'única manera coneguda d'anar tirant dignament, com diria en Pla. Fora d'aquest equilibri, fet de les coses senzilles, però tan treballades durant segles, l'home no és res més que el copito de nieve, i això ja ho veiem per la quantitat de "primates" que saben conduir cotxe.
He de dir que més enllà de les anècdotes que ens escriu Martinell en el seu llibre, ens mostra sobretot una manera de pendre's la vida. Les anècdotes no són sinó la síntesi d'aquesta manera d'anar tirant, sense creure's el melic del món, com avui en dia està de moda. Una manera de viure, que els que per edat n'hem conegut algunes restes, en sentim una profunda enyorança, que la canviaríem ara mateix, per la seguretat social, per l'automòbil, pel televisor, per la nova cuina, per aquests horribles "telefoninos", i no cal dir-ho, per les pintures de Tàpies.
I encara hi ha més, el llibre de Martinell està molt ben escrit. És curiós, la seva escritura ens recorda en certs moments la prosa de Pla i no és còpia, ni tan sols influència literària. Jo crec que és una manera d'explicar les coses, molt pròpia de la gent d'aquesta terra. Evidentment, Pla la sublima i li dóna una dimensió universal -per la seva professionalitat, això és lògic-, però les arrels profundes es troben en la gent d'aquest país. Per tant, insisteixo en l'obvietat: no hi ha Pla sense Palafrugell, em sembla això un fet important.
Pla és un home arrelat profundament al seu país i això no li treu cap mèrit, tot al contrari. És precisament molt més autèntic i molt més profund per aquesta fidelitat a les arrels que finalment són l'essència dels més grans artistes de la humanitat. D'acord que la fidelitat a les arrels és una cosa, de vegades, no gaire ben retribuïda a casa nostra. No ho dic per certs episodis personals sinó perquè les reticències sobre Pla no amainen, i no amainen curiosament i paradoxalment, en el moment en què la majoria dels nostres polítics es posen cada dia en la boca tota mena d'especulacions nacionalistes. Fan concursos constants per veure qui és més català i més patriota, i nosaltres fem veure que ens els creiem.
En aquest clima d'autocomplaença de les virtuts regionals, un home com Pla ha de ser forçosament una figura incòmoda perquè ell era essencialment un lliure pensador, com ho és en Martinell i molts dels personatges que ens descriu en el seu llibre. Malauradament ja en queden molt pocs, la majoria han desaparegut. Però em sembla que ens hauríem de fer una pregunta: és que encara queden realment lliurepensadors o sóm ja tots dòcils funcionaris de la cultura programada? En tot cas, Martinell ens descriu en el seu llibre les relacions i les situacions entre uns personatges que encara vivien desprogramats. No havien sigut neutralitzats per l'administració, ni molt menys oficialitzats per aquest "tremendo" tipisme comarcal de TV3 que ho envaeix tot. Eren en certa mesura, o formàven part, d'un món més lliure que paradoxalment tenia les llibertats sobre el paper, molt més restringides.
Jo crec que en aquest final de mil·leni, aquesta gent ens haurien de moure a reflexions profundes, precisament per la seva proximitat. Jo crec que ells són els veritables intel·lectuals, no són segurament, molt més que aquests deu mil professors universitaris que tenim a Catalunya i que paguem amb els nostres impostos -almenys aquells no ens van costar ni un duro-.
I per acabar, assenyalar evidentment, que el llibre està editat per Destino i que crec que és la història d'una llarga fidelitat en un món literàri bastant ple d'enveges i deslleialtats. Ara el que convé és que el llibre es llegeixi, que es vengui bé, cosa importantíssima. Però tampoc amb excessos, no fos cas que desequilibréssim les finances a l'amic Martinell i per conseqüència féssim saltar la inflació, que era allò que tant temia aquell gran escriptor, gran sentimental i perquè no, gran patriota anomenat Josep Pla de Palafrugell, que tan bé ens descriu, aquest altre homenot de la vila del peix fregit, anomenat Josep Martinell.
