ALBERT BOADELLA
UN HOME DE PALAFRUGELL
Diari Avui, Barcelona 26 de març del 2001
Acabo d’esborrar un nom i una adreça de l’agenda : Josep Martinell, carrer Girona 55, Palafrugell. Certament es tracta d’un gest ínfim, quasi ridícul, però per fer-lo tinc d’esperar un cert temps després de la mort d’una persona apreciada, potser perquè representa un dels pocs símbols contemporanis de la desaparició definitiva. Vol dir simplement que ja no el podré trucar mai més per a anar a dinar junts, i gaudir de les inacabables sobretaules parlant soabre el seu amic Pla o qualsevol altra xafarderia del territori. Amb la mort de Martinell, l’Empordà ha perdut un altre referent notable del seu paisatge humà, i en aquest sentit tinc la impressió pessimista que la clonització generalitzada que patim no permet el relleu de personatges semblants. Ells s’emporten del nostre món un sentit del temps que possiblement és imprescindible per viure amb un cert equilibri mental, i aconseguir el coneixement profund d’un nombre reduït de coses que ens envolten, sense caure en l’estúpida creença actual que la informació és cultura.
L’any 97 Martinell va escriure un llibre deliciós titulat Josep Pla vist per un amic de Palafrugell, en què demostrava una vegada més la seva facilitat literària, tot aprofitant la mirada maliciosa i subtil que posseïa com a pintor. Llavors va tenir la deferència d’encarregar-me’n la presentació a la Fundació Pla, on després de parlar dels continguts del text, vaig referir-me sobretot a la seva intel·ligència per la vida que havia aconseguit portar en els últims 84 anys.
És que existeix alguna forma de cultura més evolucionada que la manera de viure de l’amic Martinell, habitant aquesta vila en una clàssica casa de poble feta per un mestre d’obres, de quan encara no havíem sigut conquerits per la barbàrie dels arquitectes? La seva casa és la civilitació, uns espais fets per a les persones, una comoditat sense estridències; amb llibres, amb flors, amb pintures i un jardí amb fruiters. És a dir, un autèntic inventari de la civilitació mediterrània, entre les visites dels amics; els dinars dels diumenges al Llevant de Llafranc envoltat de bona companyia femenina, i el pintar sense necessitat de donar-se aires de geni avantguardista. Vull dir fer de pintor amb la modèstia d’utilitzar la pintura com un art alimentari, tal com havia succeït en el passat abans de ser envaïts pels genis informals. No podem ser tan ignorants per creure que existeix alguna cosa més perfecta que les sardines a la brasa cuinades per Pla i els seus amics, desembarcant en una platja deserta sense la carnassa impúdica dels turistes, que avui omplen grollerament aquests llocs amb la seva pròpia carn a la brasa, però cuinada per l’energia solar. La cultura és això, i no aquell híbrid que promouen ministeris i conselleries. La cultura és això, i la resta és apologia del terrorisme esnob o aquesta mena de fonamentalisme folklòric i futbolístic que estem patint...
Martinell va demostrar una especial facilitat per l’escriptura, va pintar expressant la seva mirada tendra i maliciosa sobre l’entorn, i també representà la memòria viva de les intimitats de Pla en els darrers anys, però sobretot va ser un dels últims testimonis d’una forma de vida culta i modesta alhora. Per als qui el coneixíem, fou un dels escassos referents vius d’una societat rural en què els plaers eren encara barats, un món irremissiblement desaperegut i que avui només en queda constància en els escrits de Pla.
Jo no sé si amb taparrabos en alguna tribu africana, o patinant perillosament pels carrers del Bronx de Nova York, les impressions són més fortes; no sé si Internet servirà per a alguna cosa més que per promocionar la pedofília. Però tinc clar que l’equilibri d’emocions, de dolors, de petits plaers i fins i tot de grans dificultats en la vida d’aquest home és l’única manera coneguda d’anar tirant dignament, com diria el mateix Martinell. Fora d’aquesta harmonia, induïda per les coses senzilles, però al mateix temps tan treballades pels segles, l’home no és gaire cosa més que un Floquet de Neu i això ho podem comprovar diàriament per la quantitat de primats que saben conduir cotxes a 200 per hora.
Martinell, pintor, escriptor, i home de Palafrugell, ja descansa en pau, la mateixa que envoltava sempre la seva personalitat. Els que descansem cada dia menys en el món que ens toca viure, som els que ens hi quedem.... per ara.
