ALBERT BOADELLA
PASSEIG PER LA ZONA INTERNACIONAL
Diari de Barcelona, 6 de maig de 1990
Anar de galeries és un costum que quasi ha desaparegut. Queden pocs ciutadans que s'organitzin un recorregut inspirat en la curiositat de trobar una sorpresa agradable per la sensibilitat; curiositat o sorpresa són cada dia menys habituals en una societat consensuada que fomenta artistes insípids i castrats de passions al voltant de la seva obra.
Imposar-se avui un d'aquests passejos és com un acte de doctrina militant amb una sensació que el mal regust final només el justificarà la disciplina d'omplir els dos folis que tinc compromesos.
La zona alta de Barcelona té dos tipus de galeria diferent: aquelles on tota la venda sembla fer-se en la rebotiga perquè l'exposició en si mateixa no té sentit, donat que el negoci està fet anticipadament, i les que compleixen un paper purament funcional, on la senyora amb un espai al menjador, baixa a la galeria per escollir entre un conjunt de bodegons florits, marines o nueses decents, suposadament artístiques, tot això a preu segons mida.
Visitant aquests darrers establiments trobo una exposició de O.R. (per determinats delictes menors citaré només les inicials). El catàleg ens enumera trenta-tres premis des de l'any 80. Tot un rècord! La seva obra fa pensar que l'oli mal manejat pot fer tantes destrosses com a la cuina. Cada tela recorda amb precisió un lloc damunt el tresillo ampul·lós d'un negociant de pells. Una mostra de rams de flors amb un objectiu semblant la trobem a la Sala Roglan: El pintor J.A.M. sembla entossudit a convertir les flors en un sinònim del nínxol i altres sensacions necrofíliques, allò de natura morta li escau plenament, només que aquí la natura és assassinada.
Sembla impossible que aquesta mena de pintors treballin amb els mateixos colors bàsics que Renoir, és clar que això seria com extranyar-nos de que Porcel utilitzi el mateix alfabet que Pla.
Aquest passeig infructuós i disciplinat entre "mamàs" elegants que retornen els nens de l'escola, tot col·lapsant el trànsit, em porta a la Galeria Foga 2. Quatre dones hi exposen buscant amb aquest gest potser una afirmació de l'espècie, enmig d'un ofici precisament molt masclista en els últims segles. Entremig hi trobo, per fi, una pintora. Carme Garcés no busca originalitats ni vol inventar res, surt airosa d'aquesta dualitat entre un tipus de figuratiu i el calendari. Sembla que no desitja dir grans coses amb la pintura i això és un descans. Alguns ingenus perquè pinten la collonada creuen fer pintura forta. Carme Garcés fa pensar que la pintura és una activitat per introvertits: els extrovertits tenen indubtablement més terreny en el music hall. Seria desitjable que uns quants, enlloc de castigar-nos amb el seu impudorós exhibicionisme pictòric agafessin la gavardina i aprofitessin el col·lapse automobilístic per ensenyar el pinzell espantant a les "mamàs" i criatures del barri.
Les galeries de rebotiga en aquesta zona estan al voltant de l'església de Sant Gregori Taumaturg. En aquest pobre sant amb nom de clínica, els acabalats residents del barri ni tan sols li han acabat l'edifici. Poden ser uns insensats a l'hora d'invertir en art però no sembla que afluixin un duro per anar al cel, possiblement s'ho troben molt segur!
Davant d'aquesta prova palpable de materialisme és curiós com Fernando Alcolea va instal·lar la seva galeria on John Armleder, Olivier Mosset i Hannes Van Es exposen la immaterialitat absoluta, però no pas en un sentit espiritual sinó per l'absència total de matèria creativa. Alguns objectes indefinibles es justifiquen com de costum en el catàleg de mil peles. El terrorisme intel·lectual té frases com aquesta: "Armleder realizó una cama en la que uno ya no podía reposar, como un modo de decir que la pintura es tan solo otra cama en la que uno ha dormido", firmat Robert Nikas o sigui que ni... cas.
Surto esperitat renegant en el més pur estil empordanès i ensopego just al davant amb la Galeria Arteunido, reacciono com un assedegat que troba una llauna de petroli al desert. Tatino em sembla fantàstic, embruta de colors agraïts unes teles, sembla que té alguna cosa per dir però no descobreixo quina. Tan se val, ja m'està bé.
Fent realitat allò de: Si no vols caldo, tres tasses, em trobo en plena mostra "Abstraccions Geomètriques" de la Galeria Greca: Un nombrós equip d'òptics i cinètics encapçalats per Vasarely demostren amb quina rapidesa envelleixen les vanguàrdies, la mania d'anar al davant és tenir una consideració esportiva de l'art, o sigui una frivolitat. Possiblement el porro i l'àcid van sublimar aquest tipus d'expressió. Un Soto, un Vasarely, amb química podrien resultar al·lucinants, és clar que en aquests estats la llibreta de la Caixa també donaria de si, però en fi, no siguem cruels amb els moribunds i com que tot aquest cementiri sembla ser fruit d'una sofisticada teorització l'epitafi podria ser: "Eren massa intel·ligents per ser artistes".
Vaig tenir humor per recórrer més galeries del barri, em manca ara l'humor de seguir recordant-les, però he arribat a una conclusió senzilla: es pot anar de botigues, anar de weekend, anar de copes o anar de putes, però cal ser molt prudent avui per anar de galeries.
ALBERT BOADELLA
QUÈ MENGEN ELS ARTISTES?
Diari de Barcelona, 13 de maig de 1990
Sempre he cregut que la tradició dels bodegons era una sublimació de la gana ancestral dels artistes, molts pintors en dificultats tenien el costum d'anar minvant el bodegó fins a deixar tan sols els pots d'aram i altres objectes incomestibles. Afortunadament per a la salut, això ha canviat, però el fet de que conicideixi amb una època de monotonia creativa fa pensar que potser darrera existeix una explicació fisiològica que justifica la decadència.
Les joves generacions d'artistes són fruit d'un moment d'opulència gastronòmica. El Pelargon ha fet els seus efectes externs, però cal preguntar-se si aquests excedents de proteïnes, com a contrapartida no han erosionat les funcions sensorials.
El fet de tenir l'alimentació resolta deu comportar en l'home la recessió d'estímuls i mecanismes ancestrals que no actuen amb la vivacitat necessària. No voldria fer una apologia de la gana com a sinònim de creació, però és indubtable que l'acció creativa suposa una absorció tal d'energies que fins i tot molts artistes han tingut necessitats de provocar-la a través d'estímuls químics. Per tant, en aquesta relació, causa i efecte s'hi poden trobar com incitadors de la necessitat creativa, coses com el pànic, el sofriment, l'opressió, les passions incontrolades, els signes inexplicables, la misèria, i obviament la gana ( sempre naturalment amb una proporció que permeti ser sublimable). Cap d'aquestes condicions sembla massa instal·lada en la nostra còmoda societat consumista. Fora d'algun cas excepcional, l'artista actual és un "ben criat". Si vol trobar causes profundament potents que el provoquin li caldrà fabricar-les artificialment, necessitarà ajudar-se d'una psicoanàlisi constant, en una paraula, li caldrà mirar-se obsesivament el melic; això afegit a la llibertat de creació sense límits, sense cànons, és una combinació que pot esdevenir perillosament frívola.
D'aquí potser la insipidesa i ambigüetat de l'art actual, cap força profunda hi aflueix, només en resta un desig desesperat de retrobar el que queda d'animal en nosaltres per intentar que la suposada irracionalitat primitiva desprengui elements impactants. Malauradament en la majoria dels casos, l'exercici es queda en una sòrdida demostració d'impotència. Jugar a fer el copito de nieve, tan ben alimentats és arriscar-se a fer un ridícul estrepitós perquè el simplisme no és el mateix que la síntesi.
Intoxicats de menjar, només serà possible que es dediquin a les arts decoratives, que és potser l'única virtut que posseeix un cert tipus d'art contemporani. És allò de : "fa bonic".
Un exemple d'aquesta realitat és la societat francesa, que ja porta una pila d'anys intoxicada per la cuina. És un fet que els nostres veïns són incitadors constants de coses supèrflues i teòrics experts de la cursilleria. Els seus excedents alimentaris han comportat una societat on l'únic llibre seriós és la Guia Michelín. Els cuiners han esdevingut els ídols, els artistes més celebrats! Ara no es tracta d'una cort degenerada, són milions de persones, un episodi sense precedents històrics.
Ara bé, cal preguntar-se: Com pot sortir un artista criat amb salses de crema de llet?
Les conseqüències a casa són similars, la tipologia del menjar pot condicionar l'estil però és també la quantitat la responsable del pitafi.
Mariscal per exemple, abusa dels donuts, n'estic segur, com possiblement a Miró li agradaven massa els tomàquets.
Barceló el veig més pròxim a la nova cuina, aquells plats ben presentats però amb l'única originalitat que l'ostra té sabor de filet i el filet regust de salmó, una frívola barreja de gustos que insensibilitza a la fi el paladar.
Tàpies sembla vegetarià i Ràfols macrobiòtic, tots dos, això sí, abstemis però penjats de l'aigua mineral.
Guinovart deu inclinar-se per la cuina de cassola i Garcia Sevilla consumidor de McDonald's amb coca-cola inclosa.
En canvi, els pistos, migas, ternascos i asados barrejats amb el terrible Cariñena semblen components de l'obra de Saura.
Veient la darrera exposició de Montserrat Gudiol vaig deduir que, aquesta fidel retratista de senyoretes de la Coral Sant Jordi, deu ser bona clienta de les granges del carrer Petritxol; en fi, no tenim gaire pintura però s'estant creant antològics manuals de cuina.
No anem ara a començar la casa per la teulada i buscar artificialment tots aquests sofriments, desgràcies o excentricitats que han acompanyat grans artistes del passat, encara que molts ho entenen així: Em torno alcohòlic i pintaré com Modigliani, em prenc droga i al·lucinaré com el Bosco o em faig maricon i ja tindré quelcom de guanyat per assemblar-me a Leonardo! Tot això pot servir per afegir al currículum oficiós d'un artista actual, a voltes és un reclam publicitari, però és obvi que Modigliani no era un borratxo que pintava.
La qüestió està només en com trobar unes condicions externes que promoguin de nou una veritable creació, tornem a instaurar el dejuni i l'abstinència? Instiguem un cop d'estat dictatorial i ferotge? Ressucitem la inquisició? O tirem la tovallola i reconeixem que l'únic art possible ara és l'art de vídeoclip, una expressió de sobrealimentats que ha envaït l'escultura, la pintura i la mare que l'ha parit, un art sense referències, sense transgressió, assèptic, funcional i decoratiu. Si no de què li agradaria tant al Mario Conde?
ALBERT BOADELLA
TANCAT PROVISIONALMENT
Diari de Barcelona, 20 de maig de 1990
Els que tenim costum de viure en companyia de la pintura i l'escultura necessitem periòdicament retrobar-nos amb algunes obres precises per reviure sensacions emotives enyorades amb el pas del temps i estranyament diferents a cada nova trobada. És una mena de droga suau i agradable que quan es pren el costum de consumir-la amb periodicitat el seu retardament crea mono. En aquest estat em trobava quan els meus passos em portaven amb precipitació i desfici al Museu d'Art Modern. Ja me les pintava felices de calmar-me amb el plaer de reveure Nonell, Gargallo, Fortuny, Gimeno, Mir, Sunyer, etc. Estava convençut que la meva necessitat era tal que em passarien desapercebudes les penoses condicions en què s'exposen. El cartellet de "Tancat provisionalment" em va caure com un autèntic cop de peu als baixos. Per rematar-ho, se m'informa que no s'obrirà fins a la tardor.
La síndrome d'abstinència m'envaeix violentament apoderant-se de la ment pensaments molt poc carinyosos per aquest poble que arracona en una quadra els seus millors artistes, sense vergonya per enterrar-los durant mig any mentre va muntant costoses "antològiques" al primer xixarel·lo de moda. Encara tindran els sants collons de contruir primer el Museu d'Art Contemporani! (excusin el llenguatge, però és fruit de la crisi d'abstinència). Comprenguin l'indignació: se'ns priva de l'única tradició catalana de pintura després del romànic i se'ns condemna a consumir mestrestant un art light completament ianqui, una mena de droga sintètica i acrílica venuda industrialment arreu del món, un símil de conseqüències mortíferes.
No m'imagino El Prado, El Metropolitan o el Louvre tancats durant mig any. Quin país és aquest on el museu més visitat és el del Barça? Això de la cultura catalana és un bluf semblant a l'educació anglesa, després es comprova la veritat en els camps de futbol i a nosaltres se'ns veu el llautó amb els museus.
Els nostres administradors polítics s'omplen la boca diàriament de projectes faraònics d'importació, mentre les obres mestres del romànic reben els excrements dels coloms de Montjuïc com a símbol de tot un poble. Cal preguntar-se quina perversa idea deu ser això del catalanisme quan es passa per damunt d'aquestes coses, perquè si el catalanisme no és Pantacrator de Taüll, les gitanes de Nonell, la Gràcia de Manolo, la Patum de Berga o la tenora d'en Pep Ventura, en què consisteix doncs? En el Cobi, les creus de Sant Jordi i les multinacionals japoneses? No fotem! Llavors es tracta d'un negoci per uns quants, estalviem-nos almenys les despeses, que els mossos d'esquadra els paguem entre tots! Per aquest camí aviat sortirem als informes d'Amnistia Internacional per maltractar les coses pròpies. Aquí s'ironitza sobre les cues a l'exposició Velázquez, podrà ser potser un ¿dónde vas Vicente?, però tanmateix és bastant més seriós que visitar el museu del Barça i tancar "provisionalment" el Modern. Diuen que s'han de fer millores, molt bé, doncs es trasllada tot a dalt el Parlament i es tanquen les sessions parlamentàries (que tampoc es notaria massa), sempre és millor que tancar el Museu. Prefereixo abans privar-me de Pujol que sis mesos del Fortuny.
Tots aquests pensaments desfermats i molts altres no publicables em passaven per la ment mentre m'allunyava del museu tancat en direcció a Montserrat per intentar que la col·lecció Sala calmés el meu mono insatisfet. Com és sabut a ca la Moreneta posseeixen també una esplèndida mostra d'aquesta època prolífica de l'art català.
Crec que un dia aconseguiré parlar-ne perquè en aquesta ocasió el museu estava òbviament tancat i les seves millors obres de viatge a Tòquio fins a finals de juliol. Com comprendran no era el lloc més indicat per bociferar els pecats que el meu estat de síndrome em provocava. Davant el beatífic director-monjo del museu em vaig comportar dient-li hipòcritament: Ves quina llàstima! Aquell homenet atemoritzat no comprenia com el dimoni Boadella s'interessava per aquesta mena d'art (els religiosos no podran sostreure's mai a la influència dels tòpics). De fet, veient el personal que omplia la Santa Muntanya, crec que tampoc trobarien a faltar el Casas o el Russinyol, no crec ni que trobessin a faltar res, molt probablement els entusiasmava només aquella mena de Valle de los Caídos en versió catalana. L'arquitecte Folguera va materialitzar a la perfecció la tenebrosa fe escenogràfica de tota una època, no m'atreviré a dir de tot un país perquè abans allò havia passat per la perfecció romànica.
Ara, trencada la tradició, oblidats els millors artistes del passat, convertits exclusivament en moneda de subhasta, tot és possible en aquest país, res no ens lliga, encara que els resultats d'aquest salt al buit tampoc semblen espectaculars. Facin vostès mateixos un repàs dels últims trenta anys i reconeguin sincerament què pot quedar de sòlid en la creació dels últims anys. Vull dir una cosa tan sòlida com Nonell, és clar. De moment ja no és possible ni veure'l, no cal tampoc sorprendre's. És un fet coherent amb tants altres, com negar el premi de les lletres a Pla o l'oferiment del municipi perquè instal·lin el parc Busch. Tot té una lògica, es tracta d'un país que divideix la seva devoció entre el museu del Barça, l'arquitectura de Montserrat i la gamba d'en Mariscal. Això sí que és un quadre.
Me'n vaig a dormir. Bona nit!
ALBERT BOADELLA
EL PINTOR QUE M'AGRADA
Diari de Barcelona, 27 de maig de 1990El seu nom és Gabino Rey, nascut a Galícia l'any 1928, des dels onze anys viu i pinta a Barcelona. Cito aquestes dades perquè molt possiblement vostè, apreciat lector, no el coneix. Permeti'm doncs que li expliqui els motius del seu lapsus quan de ben segur coneix molts altres pintors actuals.
El motiu és ben simple, Gabino és un pintor realista que fa retrats, bodegons, paisatges i marines. Aquest sol detall és avui una raó de marginació, però sobretot vostè no el coneix perquè intel·lectuals i crítics semblen estar d'acord en silenciar la tradició pictòrica de tal forma que un Cézanne viu seria entre nosaltres un autèntic desconegut.
La pintura de Gabino no és pintura de moda, això està clar; molt probablement si parléssim d'un artista de moda no estaríem parlant d'un gran pintor, fins i tot es pot afirmar que avui l'autèntica pintura no està de moda.
Parlar de Gabino és sobretot una obligació ètica, seria vergonyós continuar envoltant d'un oblit premeditat obres tan sòlides com la seva, sembla que no vulguem aprendre d'un passat plagat d'ingratituds.
Ell no tindrà cap antologia oficial, cap crític el citarà com a referència, ni cap museu d'art contemporani tindrà la valentia d'exhibir les seves obres. Aquests fets, quan es coneix l'obra de Gabino, posen de relleu la podridura actual del món de les arts plàstiques, una podridura que s'estèn amb tota la virulència al terreny de la crítica. És ben notori com la majoria dels mitjans de comunicació marginen sectàriament qualsevol realisme dels pintors actuals. No faré la frivolitat d'omplir d'adjectius rebuscats una descripció d'aquesta pintura, això seria embrutar el record emotiu amb la mediocritat de la crítica professional. El sentiment més important que em provoca una tela de Gabino és totalment primari: menjar-me la seva pintura!, no tinc cap pudor en afirmar-ho; té una estranya atracció comestible com la que podem sentir a voltes amb els fills petits i sobretot amb la dona. Les arrel de l'antropofàgia ben segur que s'estenien també als objectes estimats.
Que estem davant d'un gran artista ho denota la falta de repetició a cada tela, perquè encara que pinti el mateix paisatge no serem tan ingenus per creure que el tema significa repetició. Pobre Shakespeare, pobre Mozart, pobre Velázquez, si hi apliquéssim aquesta vulgaritat! Gabino no utilitza la fórmula, això sí que el portaria a l'amanerament. Cada bodegó denota una lluita profunda per aconseguir que desprengui un sentiment diferent, que sols ho serà per detalls subtils, però precisament la grandesa de l'art depèn de la subtilitat, altrament es podria confondre una arquitectura monumental de Bofill amb el Partenó. La pintura de Gabino respira llibertat perquè s'ha mantingut impassible davant els ismes o corrents circumstancials, es troba plenament dins una tradició que ha sigut avortada per l'afany de notorietat d'uns quants comerciants. Una tradició que s'acaba amb Cézanne i es desvia amb l'amabilitat decorativa de Gauguin. Després l'efervescència revolucionària ho arrossegarà tot i el marxisme s'estendrà a la pintura camuflant amb teories variades la seva tendència a la uniformitat. L'objectiu profund serà posar l'ofici de pintor a l'abast del proletariat intel·lectual... D'aleshores ençà es pinta el mateix quadre i el nou totalitarisme pictòric sobreviurà al mur de Berlín.
Gabino és un home profund i valent que accepta el risc de repetir temàtiques mil·lenàries, ell sap que per aquest camí la genialitat li està vetada, sembla tan impossible com anar més enllà d'alguns retrats de Velázquez.
Malgrat això pinta retrats, alguns de magistrals, i s'integra així en aquest esdeveniment màgic quan l'obra d'un artista no és més que una peça en el conjunt de tota una tradició, és un sol art construït per molts artistes. Per això m'agraden els retrats de Velázquez com també els de Gabino, els murals de la casa dels Misteris de Pompeia i els paisatges de Monet, sóc en canvi refractari a les formes de Barceló perquè em sembla extraterrestre, vingut d'un altre planeta i pintat amb vestit d'astronauta.
Gabino és d'aquest món, és original perquè és originari, però ens transporta també per altres mons. Com ell, la seva pintura és transcendent, qualsevol dels seus bodegons és bastant més transcendent que els conjunts de taques informals que pretenen arribar al màxim de l'espiritualitat per no voler estar subjectes a cap referència. Per als obsessos de l'abstracte Gabino també ofereix compensacions, només és qüestió de reduir a mig metre la distància d'observació, la tela es converteix així en un ball de colors i moviments tràgics, es descobreix llavors l'autèntica funcionalitat de l'abstracte: servir de fonament d'un bon realisme, no gaire més, perquè per aquest camí avui la bellesa del cavall semblar ser que són les tripes.
La pintura de Gabino és ben poc literària, per això em resulta tan dificultós parlar-ne, com tot art profund estimula sensacions indescriptibles amb la paraula. Caldrà desconfiar sempre d'una pintura que es pot explicar i molt més encara de la que necessita l'explicació. Espero doncs que les meves paraules siguin inservibles per conèixer Gabino, són potser especulacions però no ambigüitats, tinc el costum del compromís, d'explicar els meus amors i els meus odis, per tant només queda una frase vàlida: A mi m'agrada, si no el coneix, vostè s'ho perd!
