ALBERT BOADELLA
COM RECONÈIXER UN GENI
Diari de Barcelona, 3 de juny de 1990
Una societat que pretengui passar per culta arrossega sempre una prova de foc: Saber distingir els seus genis a temps. Qualsevol reconeixement pòstum representa ja una taca imborrable. La nostra és una societat que prefereix no córrer innecessàriament aquest risc i mostrar-se generosa a l'hora d'elevar artistes a la categoria de genials. És una mesura de sana prudència que permet l'accés en aquest estat sublim a una sèrie de gent que altrament augmentarien el nombre d'aturats. Tampoc resulta tan senzilla. L'ascensió posseeix les seves pròpies lleis que jo he tractat de resumir en un decàleg, útil per al neòfit que no vol fer el ridícul a l'hora de reconèixer un geni al seu davant, així com per tots aquells que ja de petits demostren una vocació irresistible cap a la genialitat i no saben com accedir-hi.
Decàleg del geni contemporani:
1- Aparèixer en el moment precís.
No és important la qualitat del producte, és només qüestió d'intuir l'ocasió oportuna. Pla ens descriu com Miró apareix en el just moment que els surrealistes es barallen amb Dalí i els cal crear una figura per esborrar la influència de l'altre. Es tracta doncs d'estar atents a les fluctuacions del mercat per aparèixer i poder ser descoberts en el moment exacte.
2- Aspecte despreocupat.
L'aspecte extern contarà més que l'obra, res de formalismes, cal donar la impressió d'una certa despreocupació juvenil incorformista, però cap arruga, pèl o actitud serà casual, tot estarà minuciosament estudiat, això és una convenció fonamental perquè a l'altre no li donaria confiança comercial una despreocupació autèntica. Aquest detall serà l'examen sobre la capacitat de mise-en-scene, una de les característiques imprescindibles per triomfar en aquest ram.
3- Ambivalència sexual.
Una sexualitat definida és una forma de compromís que cal allunyar del geni contemporani, significa també una concepció radical del sexe que no podria assumir cap avantguarda. Valdrà més jugar a la confusió i així cap sector se sentirà exclòs. Millor bellugar-se sempre en les zones intermèdies.
4- Sensibilitat
Ser sensible voldrà dir que agraden unes coses, que només saben apreciar un grup restringit que ja és públicament i oficialment sensible. Posseir almenys un objecte de disseny. Defugir sempre el popular però demostrar una comprensió ideològica per la massa. Si excepcionalment fos necessari, manifestar-se favorablement per una cosa reconeguda de manera general, fer-ho sempre amb una versió insospitadament original però també ambigua. La passió serà enemiga d'aquesta tessitura de la sensibilitat.
5- Provocar protecció.
Res de genis potents, tant Picasso com Goya ho tindrien difícil avui per
situar-se a dalt. És necessari irradiar un aspecte d'indefensió que converteixi automàticament a l'altre en protector i descobridor. És a dir provocar les condicions necessàries perquè els mèrits i el protagonisme siguin de l'inversor.
6- Detector d'esnobs.
Sense esnobisme tot el muntatge estaria condemant al fracàs. L'esnob és una espècie imprescindible per aquest negoci però augmenta de manera imparable al voltant de les arts i cal tenir una intuïció especial per saber distingir aquells que són decisius a l'hora de col·locar-vos a dalt. El futur geni posseïrà un nas molt precís per cercar el complex exacte i el desig de notorietat del crític, el polític i el banquer. Sobretot no invertir mai aquest ordre: primer un que en parli, després un altre que s'ho cregui! Per últim el qui pagui.
7- Apolític
Ja han passat a la història aquells que firmaven manifestos d'esquerra, en un cas extrem avui es pot firmar un manifest ecològic, però serà necessari mantenir-se en l'ambigüitat política. Tant els partits d'esquerra com els conservadors ara fan costat a l'art contemporani; convindria doncs que l'aspirant a geni no deixi entreveure cap inclinació que l'identifiqui amb una ideologia precisa. L'obra no presenta cap problema en aquest tema, tenim l'avantatge que practicant abstracte tothom pot pensar que ets dels seus.
8- No posseir antecedents penals.
Un antecedent de bon pintor realista seria nefast per aconseguir l'èxit. Si algú tingués aquesta tara caldria fer demostracions de que també sap pintar malament les figures, i com més grans millor. Tot ha de semblar fruit de la casualitat, com si aquell artista no tingués història. No demostrar cap intel·ligència en l'obra, tothom ha de creure que ell també ho podria fer. Esborrar tot rastre d'harmonia que recordés el passat i cremar el que compromet; tan sols un bodegó formal seria la catàstrofe.
9- Nova York.
Ni París , ni Praga, ni l'Havana, ni Càceres. Nova York és imprescindible per obtenir un certificat de garantia. Amb aquesta ciutat al currículum voldrà significar que s'està al costat d'ells i això donarà molta solvència.
10- El catàleg.
Tot aquest muntatge sense l'intel·lectual és impensable, caldrà doncs oferir-li un bon espai al catàleg. Es tracta de crear una obra que no sigui res sense la justificació teòrica, així l'intel·lectual es pot lluir, per qualsevol salt al buit ell hi posarà la xarxa. O sigui que avui ser geni no comportarà cap risc si tenim un bon catàleg.Si algun practicant d'aquestes normes no surt geni, que tampoc em vingui amb reclamacions, serà que malgrat tot ha volgut imposar la seva personalitat i precisament els genis actuals es caracterizen per saber fer el que convé en cada moment. No es tracta d'anar practicant la llibertat sense permís!
ALBERT BOADELLA
QUE VÉNEN ELS RUSSOS!
Diari de Barcelona, 10 de juny de 1990
L'exposició 50 anys d'Art Soviètic al Centre Cultural Tecla Sala de l'Hospitalet està situada enmig de l'entorn idoni. Sembla com si els voltants de l'exposició formin part d'una escenografia preparada per l'esdeveniment. La caòtica especulació urbanística de la dictadura espanyola va donar uns resultats similars a les edificacions proletàries del règim soviètic. Un passeig turístic per l'Hospitalet és doncs una condició prèvia per ambientar-se abans d'entrar al Centre Cultural.
Una vegada a dins i vist el conjunt de la mostra es fa evident un dubte: o bé aquí no tenim una representació fidel dels Estats Soviètics, o aquest no és un art pel qual en aquelles latituds demostrin uns dots especials.
Crec que l'interès de l'exposició el podem centrar en altres qüestions al marge de l'estricta qualitat de les obres presentades. Podem fer especulacions sobre la llibertat o la màgica irradiació de les modes que van aconseguir penetrar dins el teló d'hacer, amb més facilitat que els espies si ens atenem a l'obra exposada per alguns artistes. En realitat hi trobem quasi tots els corrents més importants, això sí, una mica mitigats per les circumstàncies històriques d'un règim tan dictatorial amb la política com amb les expressions artístiques. Des d'aquest punt de vista sociològic, l'art pot tenir una capacitat d'informació més profunda que moltes anàlisis polítiques. És possiblement en aquest vessant on l'exposició resulta més curiosa i ben segur que agradarà amb desmesura a tots aquells que tenen per costum disfrutar més de les anècdotes que de l'obra en si mateixa (més que un costum s'ha convertit en una mania generalitzada d'apreciar l'art).
En aquesta mostra també pot aflorar molt fàcilment un sentiment paternalista responsabilitzant dels resultats artístics el sàdic KGB controlador i repressor d'estils.
Aquesta actitud podria resultar simplista perquè molt sovint en el passat trobem la convivència de grans artistes plàstics amb èpoques de catastròfiques condicions socials i polítiques. No m'imagino gaires possibilitats de llibertats temàtiques en la majoria d'obres mestres de la pintura religiosa.
El realisme socialista no passarà mai com una època afortunada per l'art, simplement perquè no el van practicar grans artistes (no és tan sols la manca de llibertat la responsable d'aquell cartró-pedra doctrinari).
La mateixa Rússia té una mostra brillantíssima de l'art gremial amb les icones, però estic convençut que les normes i tradicions a què estaven sotmesos aquelles obres eren bastant més estrictes que la carota d'un Lenin traient la seva expressió funerària darrera unes espigues de blat. És obvi que deu resultar bastant més agradable treballar sense el risc del fred còsmic de Sibèria o l'escalfor desmesurada de les fogueres inquisidores però ens oblidem fàcilment que les realitzacions més genials de la humanitat han estat obres d'encàrrec i per tant sotmeses sempre a les condicions d'un client sovint no tan permissiu com l'esnob actual.
Les comunitats humanes han expressat sempre els seus terrors, alegries o angoixes sota diferents expressions que conecten amb les seves més naturals dotacions i tradicions; per misterioses circumstàncies unes comunitats han sigut més prolífiques que d'altres segons les èpoques, les motivacions no sempre han estat polítiques. Potser el poble rus ha tingut en la música i la literatura una manera més pròpia de resistir i extrovertir les seves penes ancestrals.
Ara tenim el costum de sobrevalorar la llibertat com la més gran fita de la creació artística i aquests termes absoluts es presten a greus confusions. Retornem només a les icones: quan l'art estava sotmès a les lleis funcionals de l'artesania, no crec que ningú es sentís mancat de llibertat creativa, aquesta quimera llibertària de mirar-se tot el sant dia els propis budells per després plasmar-ho devia ser considerada, com a màxim, una teràpia de manicomi.
ALBERT BOADELLA
EL PASTÍS MODERNISTA
Diari de Barcelona, 17 de juny de 1990
La tradició de la mona de Pasqua és una de les poques que s'ha mantingut impertèrrita als embats de la modernitat, fins i tot poden detectar un augment i una sofisticació notables en els darrers temps. Això dóna lloc a certes reflexions sobre la pastisseria com l'únic vici nacional admès.
El català en aquest tema demostra desmesura capaç de saltar-se totes les normes del bon gust i la dietètica. Només cal observar les vitrines d'aquests establiments per detectar l'empremta estètica que pot haver representat pel conjunt de la societat. Allò que es menja amb tanta fruïció malgrat les formes i colors estrafolaris de ben segur exerceix una influència decisiva en la creació posterior. Les cares libidinoses que trobem sempre davant aquestes vitrines exhibicionistes donen testimoni d'un país on els únics artistes veritablement reconeguts són els pastissers, perquè a més de mostrar les seves fantasies artesanals es poden disfrutar gastronòmicament. Volem una simbiosi més perfecta per un català auntèntic?
Cal en aquest punt repetir el tòpic de si primer és l'ou o la gallina, és a dir, si les demostracions de pastisseria arquitectònica són degudes a la influència de la pastisseria gastronòmica.
No existeix un estudi precís sobre aquest particular, ara bé podem deduir que els aparadors farcits de pastissos del segle passat eren ja una perillosa premonició, tot català mamava un modernisme en miniatura. No pretenc destorbar la festa o les orgies d'aquest estil en el moment present. Sembla molt important que milers de turistes japonesos gastin bilions de fotos davant d'aquests monuments, potser és econòmicament rentable, encara que donada la identitat dels interessats podríem tenir, almenys, la mosca al nas.
En petit comitè no estaria de més crear d'una vegada una visió més distanciada d'aquestes construccions de Music-Hall.
Quan aquest petit país enganxa un geni al vol tot esdevé intocable. Indiscutible i sagrat al seu voltant. Tan sols un dubte és motiu per ser acusat d'afany de notorietat o, en els millors dels casos, d'apàtrida.
Jo que em sento orgullós de la desconsideració i menyspreu que em tenen un cert tipus de gent, em trobo doncs en una situació òptima per manifestar el paral·lelisme entre aquest corrent arquitectònic i la mona de Pasqua. No és cap originalitat, és una cosa òbvia. La Sagrada Família, com l'exemple més espectacular, em sembla un pastís monumental, d'aspecte terrorífic i plagada com aquest estil de mona amb figuretes decoratives, testimoni de les vel·leïtats artístiques del pastisser.
És una autèntica injúria a l'essència pura del cristianisme, és d'un paganisme fatxenda que recorda èpoques tràgiques de prepotència catòlica. Del gòtic només en conserva la seva característica menys agradable: aquella d'acollonir el personal. No seria possible comprendre com una ximpleria semblant passés més enllà del pur projecte si no coneguéssim aquesta debilitat estètico-gastronòmica dels nostre país per les mones.
Que Gaudí era genial no ho poso pas en dubte, però prefereixo la modèstia del mestre d'obres de Sant Climent de Taüll, em resulta més plàcid, menys estrident i més habitable. A Gaudí, com a la major part dels genis oficials, se li otorga aquest títol sobretot per les desmesurades paranòiques que en el seu cas es materialitzen amb la creació d'ambients terrorífics com l'exemple del Palau Güell, un interior desaprofitat per Hitchok, o sigui un lloc per fer-hi passar la nit al pitjor enemic.
La major part del modernisme estimula estranyes sensacions necrofíliques; si llueix un sol esclatant pot ser escenogràfic i divertit, però en dies grisos o de nit inspira visions fantasmagòriques, marejats amb l'empatx de reposteria.
Quan el pas del temps posa la inevitable pols dins les seves accidentades textures, llavors recorda aquelles imitacions repugnants dels pastissos fets amb cera.
Barcelona, ciutat de moltes i bones pastisseries, és lògicament una capital modernista, posseeix un mostrari de pastissos monumentals com l'Arc de Triomf, el Palau de Justícia, l'Hospital de Sant Pau, el Parc Güell, nombrosos edificis i botigues de l'Eixample, etc.; tot plegat, enmig d'una ciutat tan monòtona li dóna un toc d'extravagància original però no passa de ser una curiositat. Elevar a obra d'art una curiositat és un costum contemporani que ha propiciat tota mena de confusions.
Quan es perden les referències funcionals i la proporció de la mona es desmesura, tot s'envaeix d'un deliri de cartró-pedra provocador de malsons i temors artificials de fira, res a veure amb l'angoixa còsmica de les piràmides. El més important d'aquesta curiositat històrica va ser l'artesania que va generar al seu voltant, però l'ànima creadora deixa entreveure un caos mental absolutament impúdic que sembla dictat des del sofà psicoanalític jugant a l'associació d'idees. Potser per això el resultat és una repetició obsessiva de monuments a Freud. Recordem que també Viena és una capital d'aquesta pastisseria.
El pastisser Escribà, de Barcelona, amb les seves creacions monumentals ha copsat de manera molt més autèntica aquest instint primari de construir arquitectures dolces. Ell materialitza la inclinació infantil de la mítica casa de Hansel i Gretel, una arquitectura mostruosa però afortunadament efímera, ara bé, continuar aquests tutti-fruttis de cent metres d'alçada sense ser de xocolata és una broma pesada que només pot fer gràcia als japonesos.
ALBERT BOADELLA
LA FUGIDA ENDAVANT
Diari de Barcelona, 24 de juny de 1990Cada nova subhasta d'art és una sorpresa que ens deixa perplexos davant les xifres astronòmiques.
Hem viscut fins fa pocs anys amb uns conceptes més o menys precisos sobre la bellesa i la lletjor, que la moda es cuidava d'anar transformant, però deixant sempre un marge de temps perquè l'estil es desenvolupés plenament i el disfrutéssim. Avui és quasi impossible regular aquests conceptes, immersos tots en una confusió total entre l'estètic i l'antiestètic, proporció i harmonia, bons i dolents, sants i dimonis. Els corrents, les modes s'atropellen i s'interfereixen amb tal rapidesa que el terme "no estar al dia" és qüestió d'hores. Aquest caos imparable obeeix tan sols una sola llei: la llei del mercat.
L'explosió del comerç especulatiu marca les pautes i confereix el nou valor de les coses. Encara que sigui només el valor de subhasta, serà l'única apreciació sòlida que tindrem. Perdudes les altres referències i tallada la tradició, l'art entra a formar part d'una mena de borsa que recorda aquells jocs de "maricon l'últim".
No cal escandalitzar-nos, el mercat de l'art no és altra cosa que un reflex del funcionament general de la societat, però la paradoxa és que l'artista representava abans una reacció d'anticòs social i ara es troba immers en aquest huracà, més esclau que mai, i el més greu és que s'hi troba satisfet. És ben curiós com els artistes contemporanis que es vanten de ser els més intel·lectuals de la història s'han deixat fotre en un embolat de tals dimensions que no controlaran mai. El comerciant serà la nova vedette de l'art.
Quan intento expressar unes opinions sobre el que em sembla interessant o dolent, al marge del seu valor mercantil, molts llestos deuen deduir que cerco la polèmica o estableixo la contradicció amb l'establert, per afany d'originalitat. Seria absurd buscar l'originalitat reflectint precisament el pensament profund de la majoria dels ciutadans que es troben perplexos davant un daltabaix que els resulta incomprensible. Jo tracto simplement de no seguir les lleis del mercat que estableix l'indiscutible segons l'escalafó de cotització. Comprenc la inutilitat de la meva posició perquè l'art actual no vol debat, ningú agafarà el guant pel que li va. Qualsevol plantejament en aquest sentit podria significar retrocedir reconeixent l'error, cosa que no és desitjada per ningú i molt menys encara per aquells que tenen obra emmagatzemada: imaginem-nos què passaria si els diguessin que el que tenen és una enganyifa. Avui la moda és la fugida endavant com a model de vida i d'art, com he dit abans, maricon l'últim.
En el món de les arts seria injust acusar els joves de frivolitat. Les últimes generacions han trobat aixecada la veda sense condicions. Perquè quan les coses, signes i accions són alliberats de la seva essència, del seu concepte, del seu valor, del seu origen i de la seva fi, entrem, llavors, en una reproducció mecànica fins a l'infinit. Les coses poden seguir funcionant malgrat que la idea faci molt de temps que ha desaparegut. Si es tractava de crear una ruptura radical, fa molts anys que això està fet, ara tot és repetició.
Al no existir cap idea o passió profunda en la pràctica de l'art actual, aquest ha caigut víctima de la influència del mercat on l'únic estímul és aconseguir la cotització més alta.
Fa unes setmanes, des d'aquí mateix insinuava en aquest sentit unes responsabilitats en una part de l'obra de Picasso i feia referència a la seva humorística malignitat de no deixar res darrera seu. Alguns primaris que no saben llegir van dir: Ara es carrega Picasso! Que el temps passi no significa que tot evolucioni en un bon sentit. S'han passat èpoques d'obscurantisme i la història de l'art està plena de branques bordes. Només la distància va posant les coses al seu lloc. Si observem els murals de la casa dels misteris de Pompeia es detecta automàticament l'entroncament amb el Renaixement italià. Però Pompeia no estava descoberta en aquell temps, per tant, els renaixentistes no s'hi van poder inspirar directament. Aquí ens trobem amb una tradició tallada i 1500 anys entremig de desviació, amb èpoques de molt menys interès pictòric.
Per motius misteriosos es perd aquella tradició. Devien existir alguns responsables que van facilitar el camí per aquest parèntesi de segles. Es tracta simplement de circumstàncies polítiques i religioses o tenien també els experiments de l'època?
En tot cas són anònims, però avui coneixem els noms dels responsables, els que, extrovertint la seva lleugeresa, ens han abocat a consumir tonteries que hem de patir per carrers i edificis públics, els que van impedir que ens arribés el meravellós camí de Monet, Cézanne, Modigliani i tants altres, els que han instigat les noves generacions a superar-se en la creació "d'invents" i deliris enigmàtics. Tots coneixem els seus noms, per si hi hagués dubte, estan a la llista de les galeries més prestigioses; se'ls premia oficialment, i se'ls construeixen fundacions; han mort i moriran amb honors. L'únic consol és que les seves obres desapareixeran víctimes de les dones de neteja que no podran comprendre mai que allò que tiren a les escombraries era una obra d'art.
