ALBERT BOADELLA
VISITA A LA FUNDACIÓ TÀPIES
Diari de Barcelona, 1 de juliol de 1990
Senyor Tàpies, felicitats!, després de visitar la seva fundació he constatat de nou com és portador per línia directe, dels gens d'aquells mítics colonitzadors fenicis que tan profundament han marcat l'herència de la nostra pàtria.
Aquells primitius mercaders, comerciants d'espècies, robes i objectes de primera necessitat, devien experimentar ja les dificultats de mercadejar amb unes tribus autòctones d'instint avariciós i desconfiat; mai podien imaginar-se, però, que un digne descendent seu aconseguís de vendre els productes que vostè ha venut; el seu mèrit senyor Tàpies depassa qualsevol concepte històric i tradicional del comerç.
Vostè ha aconseguit vendre l'invendible, un accident domèstic com les humitats d'una paret, comprat a la seva botiga pot costar fortunes, l'armari massa carregat de roba o els grafitis de l'estació Fontana tenen preus inassequibles quan passen per les seves mans. Vostè és l'orgull de la raça pura catalana i l'enveja de tots els botiguers que es demanen com omplir de poètica un drap de cuina per vendre'l més car. Estem davant d'un exemplar pur, les barreges han produït degeneracions d'aquest ancestral esperit, com Gimeno i tants altres morts de gana que no van saber trobar el camí de l'èxit comercial. El seu cas és ben diferent, ha aconseguit que paguèssim entre tots un excel·lent edifici a l'Eixample de Barcelona per col·locar-hi els seus materials. El senyor Ministre, en Pujol i en Maragall li van inaugurar amb la millor cara de copsar missatges profunds. Tot un èxit! Estic convençut que el milhomes Pujol li devia preguntar discretament: "Escolteu Tàpies, quanta estona tardeu per fer una d'aquestes coses?
No podem demanar tampoc al president que sigui contemporani, però qualsevol dia ens sorprendrà a tots encarregant-li precisament a vostè un nou disseny de la senyera més a gust dels japonesos que no pas aquella truculència de Guifré pintada amb els dits. Tot és possible en aquest país nostre, fins i tot vostè ha sigut possible, perquè va descobrir molt aviat que l'eròtica dels catalans són els mercats i en aquest gran mercat en què s'ha convertit l'art internacional, vostè hi ha jugat un gran paper perquè és català, com ho eren també Miró i Dalí. La seva fundació és una visita obligada perquè dóna una visió de conjunt del seu negoci que provoca moltes reflexions sobre el futur, un futur desolador i materialista de l'art. Ens trobem amb una cripta desangelada on, enlloc dels impressionants cadàvers descomposats, només hi figuren les esqueles, no fa ni olor de podrit, no fa olor de res, de fet és només una caixa forta, un banc més de l'Eixample.
Els magnífics espais d'exposició estimulen la imaginació plàstica i fan correr la fantasia: aquí seria fantàstic un Mallol, aquí un Sunyer, allà un Fortuny... però la realitat pura i dura retorna perquè estem a Can Tàpies, un negoci familiar regentat ara pel jove Estevet.
El gran atractiu de la seva fundació és observar les cares, les actituds i els desplaçaments dels visitants davant les peces; tot plegat és d'una comicitat fascinant que pot ser disfrutada pels bons voyeurs del zoològic humà.
Com més hipòcrita resulta el visitant, més divertida es torna la seva actuació. La tècnica de l'humor es desenvolupa precisament a partir de la supèrbia i la serietat humana davant les banalitats.
La magnífica restauració de l'arquitecte Domènech té una sola mancança: la tribuna necessària per observar aquest gran espectacle del personal simulant interès per les obres.
Alguns es revelen com actors magistrals, fan unes aproximacions davant l'objecte amb un ritme perfecte, les retirades per passar a l'obra següent semblen mutis del mateix Flotats, són actuacions apreses ben segur a les millors escoles estrangeres d'observació, se'ls nota com a mínim entrenats davant Da Vinci o Rembrand, però és per això que l'estil d'observació resulta excessivament clàssic i en llocs com la seva fundació s'hi troba a faltar una forma també contemporània de fer veure que ens penetra l'obra.
És estrany com el gran comerciant Tàpies no hagi previst aquest detall, vostè mateix ha dit en alguna ocasió "jo us invito a jugar, a mirar atentament... us invito a pensar". Doncs una mica de làtex, pols de marbre o inclús uns Dacs al costat de les peces, podrien donar al visitant aquesta actitud activa i participar directament en l'obra; l'espontani quedaria entusiasmat de notar com les seves intervencions no desmereixen dins el conjunt d'un geni. Posats a jugar, aquella monumental sabata exposada, no tindria més vida amb una parella fent-hi jocs eròtics a dins? El reclam de la fundació podria tenir un cert atractiu: "L'art és participació, per 400 pessetes té dret de visita i "polvet" a la sabata del geni", seria com una materialització d'aquelles altres paraules seves "... proporcionar un joc emocional, excitant, vigoritzador i estimulant del pensament." Un joc que milers de barcelonins han practicat precisament al carrer que porta el seu nom.
El problema és que el comerç té uns límits; vostè no transgredirà res ni sorprendrà ningú, això només era la publicitat del producte, però sembla en canvi que ho vulgui acaparar tot: convidar al príncep i ser artista revolucionari, vendre als milionaris i ser comunista, no saber dibuixar i ser un geni!
Senyor Tàpies no es pot queixar, se l'ha tractat immillorablement! Catalunya, tan ingrata de costum, ha sigut en el seu cas sobradament generosa, molt més generosa que amb grans artistes del passat.
Val a dir que el seu talent de venedor és genial i això es sobrevalora a casa, però no pretengui ara que el considerem seriosament un pintor, té molt mèrit que hagi entabanat crítics i polítics, però vostè no practica el mateix art que Goya o Goya no era col·lega seu. Com vulgui.
ALBERT BOADELLA
ELS PSICODRAMES PÚBLICS DELS GRANS MASTURBADORS
Diari de Barcelona, 8 de juliol de 1990
No els coneixen? Acostumen a donar-nos la pallissa amb la seva sensibleria que després de recórrer complicadíssims rescalfaments cerebrals acaba per ejacular un objecte imprecís que anomenen pintura o escultura, segons els vingui. Són els grans masturbadors: una mena d'egoistes que no aconsegueixen fer partícip a ningú dels seus plaers. És el signe d'una època on tothom vol portar una neurosi per fardar.
Qualsevol ciutadà acabat de conèixer es pren l'encaixada de mans com un pretext per extrovertir urgentment les seves interioritats i et relega el paper de psiquiatre d'ofici. La vida privada i les intimitats es converteixen en espectacle públic, els carrers estan plens de neuròtics disposats a practicar aquest nou esport, però el més greu és que molts d'aquests malalts utilitzen les arts amb una funcionalitat purament terapèutica, convertint-les en vulgars psicodrames públics.
Les galeries tenen avui l'aspecte de sales de manualitats del frenopàtic, però el més extraordinari és veure com la crítica els segueix el corrent i parla d'aquests personatges amb unes anàlisis psíquiques que no han tingut per a ells ni els més grans psicòpates coneguts. Les crítiques estudien municiosament qualsevol minúscula taca i hi troben les referències més subtils amb el darrer viatge a Mali o a La Floresta; el llenguatge emprat és sempre una mena de codi xifrat d'ús exclusiu entre pacient i crític, un llenguatge incomprensible per tots aquells que no formen part directament de la teràpia.
Agafem com exemple una crítica que trobo en el primer diari que em passa per les mans, la pacient és Zuzanne Joelson, una jove nord-americana que exposa a Barcelona; el crític terapeuta V.C. (dono les inicials per no fer publicitat encoberta) diu així:
"Diversos problemes relacionats amb el món de la creació artística i des d'aquesta esfera específica que representa l'art novaiorquès convergeixen en les obres de l'artista", per ara res de nou, semblaria fins i tot que anés a parlar d'art.
"... per una part els aspectes referits a una mena de voluntat totalment significant i de caire ben atípic relacionada amb els petits formats de les obres i la seva articulació en base als conjunts, grups i ordenacions espaials"; aquí l'anàlisi del crític terapeuta sembla fer referència a l'examen psicotècnic o potser a les proves de capacitació del permís de conduir. És una hipòtesi.
"... això es vincula a la vegada amb una especial sensibilitat i una particular consideració dels fenòmens des del pla inevitable del femení sense que mai suposi cap gènere o posseeixi cap rellevància diferenciadora"; tenim la impressió que amb aquest paràgraf ha mirat de tranquil·litzar la pacient dient-li que malgrat ser dona, no se li nota.
"... no obtant això, la complexa subtilitat de les al·lusions sembla precisar justament un tipus de materialització per establir un discurs que no sols parla d'un tema en concret sinó que procedeix - i a ells es dirigeix- dels estrats en què la raó perd clar avantatge enfront de la intuïció, i en què l'empremta es sobreposa a la imatge directa"; ara el crític terapeuta s'arrisca potser massa dient-li subtilment que ha perdut la raó, per l'obsessió, sembla, d'anar posant les empremtes damunt la imatge com si es tractés d'un carnet d'identitat.
"... l'evident diferència en l'ús dels formats, aquestes zones obsessivament circulars i els seus lents desplaçaments en el mur en forma de petites gotes o de forats interconnectats es constitueixen en un testimoni de com l'artista canvia l'ordre habitual de la percepció en la pintura i com el seu entestament es dirigeix a la creació d'una nova àrea en què el llenguatge s'assenta des de la refosa pròpia"; això és acollonant! Malgrat la terminologia mèdica especialitzada es pot deduir clarament com la pacient, possiblement en un atac d'histèria, va foradar la tela, mentre el crític terapeuta simula no donar-hi importància tractant-la d'artista, per estimular de ben segur l'ego de la pacient, molt malmès pel que sembla.
"Així, parla de la seva condició des dels arguments de la seva condició i amb els instruments de la seva condició: aquest punt exacte entre la realitat i la fantasia, entre el viscut i l'heretat, entre el que es veu i el que es tem"; a la fi descobrim que els problemes psíquics derivats de la condició femenina i dels seus instruments en concret són hereditaris, presentant aquesta pacient un quadre clínic bastant extrem, ja que, a més de tenir deliris de pintora, confondre realitat i fantasia, pateix una paranoia que li fa témer tot el que veu.
El crític deixa penjat aquí el seu diagnòstic i no indica el tipus de fàrmac adequat per a les anomalies. És el mal costum que practica la crítica actual de presentar quadres clínics sense aplicar-ne la medecina adequada; una manca d'ètica professional sense precedents.
No obstant això, ningú pot dubtar de la funció benefactora de l'art actual, encara que en lloc de dependre de cultura seria més coherent que formés part del ministeri de Sanitat com un departament més de l'INSALUT, possiblement el menys deficitari.
Sota aquest prisma puc arribar a comprendre molts artistes contemporanis i fer-me càrrec de la seva impudorosa masturbació pública; ara bé, si l'art avui és això, no trobaríem uns artistes millors i més autèntics en els psiquiàtrics, com també uns crítics molt més complerts entre els psiquiatres? Perquè amb els actuals protagonistes sempre queda el dubte que no es tracti d'uns estafadors que es fan passar per bojos.
ALBERT BOADELLA
LES DEMOISELLES DE LA GALERIA
Diari de Barcelona, 15 de juliol de 1990Al voltant de l'art circula encara un romanticisme desfasat que pretén presentar aquest món com una continuació de la mítica bohèmia parisina. Són tòpics del passat que no tenen res a veure amb la realitat actual i sobretot amb la relació entre artistes, galeristes i col·leccionistes inversors.
Aquestes llegendes abonades per la literatura i el cinema tenen tanta influència que encara avui un bon nombre d'artistes ingenus fan el recorregut de galeria en galeria amb l'esperança que descobreixin el seu talent. És un viacrucis inútil, sòrdid i en la majoria dels casos vexant per al pobre aspirant, sovint rebut amb una actitud despectiva i rebutjat, havent d'escoltar sempre com excusa la mateixa mentida.
El món de l'art i concretament el de les seves botigues, anomenades galeries, són actualment només un negoci qualsevol, tancat i cruel com tot allò que es regeix per la llei del mercat. Ningú arrisca res perquè tampoc ningú creu en res de concret més enllà de l'índex Down Johns.
Els artistes que són incapaços de muntar-se el seu màrqueting quedaran per sempre marginats malgrat la tràgica paradoxa de que sols tinguin èxit els negociants. Aquesta és la realitat que ens envolta. De ben segur que els millors són desconeguts.
Afirmar que els galeristes són uns bons comerciants és una obvietat. Ho han estat sempre i és possiblement una bona condició per fer aquesta feina, però probablement en el passat existien uns galeristes que a més de negociants eren coneixedors profunds del seu ofici, tenien un criteri i creien en allò que intentaven vendre, deslliurant sovint l'artista del tràngol que li suposa fer de venedor de si mateix. Ara les coses són radicalment diferents. Qui regenta les galeries?
Està molt clar: la senyoreta de la galeria.
El seu currículum no té secret. El seu marit és un eficient executiu o un acabalat industrial. La dona feia temps que s'avorria d'estar a casa i passejar amb les amigues mentre manifestava la seva histèria no donant descans a la Visa d'Or.
El marit ho havia previst tot perquè ella es mantingués en la inutilitat total i la minusvàlua mental. No feia més treball que una vegada per any sortir a la taula de la Creu Roja. Tot això fins que l'home comença a tenir problemes perquè ella li manifesta símptomes d'inquietuds imprecises creades per un entorn que publicita obssesivament una dona activa, independent i participativa en la societat moderna.
El pobre home busca una solució per no tenir la guerra a casa. Fa molt temps que les xifres de les subhastes d'art li estimulen la líbido, i per fi troba la solució genial, una solució que conjuga el seu estatus amb la rendabilitat, el diner amb la cultura. Decideix doncs posar-li una galeria! Malgrat l'espectacular inutilitat de la seva cònjugue, creu que no es requereix res d'especial. Es tracta d'un treball que no és un treball, és un hobby o més aviat una presència decorativa dins un conjunt suposadament decoratiu. La galeria serà el lloc on aquesta mania de la seva dona per canviar diàriament de modelet tindrà una funcionalitat precisa, doncs aquest sembla ser un dels ingredients imprescindibles per aquesta feina.
La dona entusiasmada amb el regal es compra enciclopèdies d'art per conèixer uns quants noms de pes dins el ram i, sobretot, per no confondre com fins ara Botticelli amb un jugador de l'Ínter.
La vida de la galeria tindrà per a ella el seu moment àlgid el dia dels vernissages una paraula francesa tan ridícula com cursi que mereixeria formar part de la nomenclatura del ballet clàssic, però en tot cas una paraula feta a mida per aquestes senyoretes. Aquest dia la dona es troba exultant. Després de passar tota la tarda a Can Llongueres, per dissimular un cap que no té solució, podrà desplegar impúdicament una mostra d'adjectius superficials entre canapè i copa de cava exhibint, per descomptat, una part de la seva joieria pesada.
Amb la llista de preus entre les ungles cuidades va comprenent que el client sempre té raó i només aconsella el tipus de marc adequat segons si el destí de l'obra és saló o rebedor.
Ara bé, no tot resulta tan senzill, també calen certes subtilitats, sobretot quan l'establiment no té una línia precisa d'obra. Si l'exposició és de contemporanis la senyoreta exterioritzarà un aspecte decontracte atrevint-se potser amb uns sofisticats texans sense oblidar però transmetre una sensació de luxe reprimit d'acord amb l'austeritat dels nous rics moderns; quan l'artista és més o menys acadèmic els velluts i les maragdes lluiten amb tot l'exhibicionisme propi d'aquesta clientela.
La nova posició cultural conquerida amb la botiga farà les delícies del marit que freqüentarà un ambient més intel·lectual i extravagant que la seva indústria d'embotits, tindrà per fi les targetes de crèdit controlades, la casa en pau i menys vigilància per les seves aventures. Tot un èxit!
Amb el temps la senyoreta començarà a opinar d'art i s'atrevirà amb els pobres astistes que fan el viacrucis de galeries. Fins i tot es veurà amb capacitat per arribar a formar part un dia de la llista de glorioses galeristes femenines tals com Juana Mordó, Soledad Lorenzo o Juana de Aizpuru. Això ja serà la catàstrofe!
Jo que no recomano gaires exposicions, si crec que val la pena un passeig per conèixer aquestes demoiselles que no tenen potser l'alegria frívola i desenfadada de les d'Avignon però són en canvi uns curiosos exemplars que ajuden a comprendre moltes coses sobre l'art actual i especialment sobre la degeneració de la digna professió de galerista abocada ara a servir d'estatus cultural per senyores de bona casa i tranquil·litat per marits de pasta que les tenen així ocupades. No trobaríem aquí suposats indicis de delicte per enviar-ho al Fiscal del Estat?
ALBERT BOADELLA
EL FI JUSTIFICA ELS MITJANS
Diari de Barcelona, 22 de juliol de 1990Les paraules investigació i experimentació figuren sempre en un lloc prominent dels catàlegs de les crítiques i dels comentaris. S'utilitzen per tots i per a tots, esdevenint una raó contundent a l'hora de confiar-nos prèviament sobre els valors de modernitat rabiosa de l'artista en qüestió. Són paraules que no s'atorguen mai als artistes de fa més d'un segle, sembla que aquests no investigaven res i no eren, ni tan sols, protagonistes de l'art contemporani de la seva época. No obstant, és difícil treure l'aigua clara sobre què investiga exactament l'art actual. Alguns parlen d'experimentació de materials, el que fa suposar la seva vocació de químics frustrats. Altres sobre les arrels profundes de l'ésser humà i pedanteries semblants. Certament, no s'havia necessitat mai tanta literatura per justificar els seus invents.
L'artista d'avantguarda es força a viure en perpètua adolescència. Dóna la sensació que la maduresa ja no arribarà. Alguns, com en Miró, es queden en la més tendra infantesa patològica. No sabrem mai si autèntica o simulada, però, casualment, rendible. Altres s'entesten a demostrar rebequeries obsessives. Tot plegat comença a tenir un caire esportiu semblant al tennis, on cada dia es baixa més el llistó de joventut. Un vell que pinta inspira poca confiança perquè no té res de nou per dir. Els crítics d'art fomenten alegrement la recerca i descobriment de nous valors. A causa d'això, l'espontaneïtat inconscient o la improvisació omplen les sales d'exposicions i molts museus d'art contemporani. L'únic avantatge d'aquest camí és que nosaltres també podem arribar lluny si provem de fer els nostres experiments particulars. Per aquestes vacances jo aconsellaria a tots aquells que disposessin de temps per perdre, comprovar les seves habilitats en aquest gènere. Es pot començar per les coses que tenim més a l'abast. La mosca estiuenca esclafada contra el vidre ampliada, després, amb diapositiva i resseguida en una tela pot tenir uns resultats insospitats. O la nata de la llet petrificada amb l'assecador de cabells directament damunt del quadro, fàcilment recordarà la sèrie d'en Barceló sobre el desert.
Tot accident culinari fortuït és convenient no desestimar-lo. Una casa en plena activitat pot esdevenir un niu de producció artística. Els desatres dels nens damunt les moquetes, a les parets o als llençols compleixen perfectament els requisits d'espontaneïtat, experimentació o improvisació necessaris per a ser classificats com avantguarda.
És increïble com produïnt-se tots aquests accidents naturals des del principi de la humanitat, que ningú pensés en la possibilitat d'aprofitar-ho per raons estètiques. Com és possible que Piero Della Francesca s'esforcés a pintar cuidadosament els seus frescos, si resseguint una mica les humitats de la cripta s'hagués avançat sis-cents anys a tots els seus col·legues? Potser ell no sentia aquesta consciència d'avantguarda del moment, ni tenia la valentia d'experimentar res d'especial, més enllà de seguir la tradició mil·lenària dels seus mestres.
Avui, el detall d'anar endavant s'ha convertit en condició essencial. A partir d'aquesta premisa tot queda capgirat. Es dóna importància a unes qüestions tan marginals com els materials o les textures accidentals que prenen aquests materials quan són sotmesos a qualsevol manipulació espontània.
És evident que en alguna circumstància excepcional els científics varen fer un descobriment per mitjà de l'atzar. Això també existeix en l'art contemporani. Tenim alguns atzars brillants... és clar, fins i tot al Black Jack es guanya alguna vegada!
Tot art parteix d'una suposada improvisació. Certament, no crec que ni tan sols Mozart fixés les partitures sense rectificació i amb un piano al costat per anar jugant. Ara bé, tampoc això és motiu per a mostrar impúdicament les improvisacions sense corregir i, el que és encara pitjor, sense seleccionar.
Dóna la impressió que l'anomenada avantguarda de l'art es complau en aprofitar-ho tot: encerts, errors i experiments fallits. És com si es fes exhibició d'haver perdut l'exigència i el rigor d'acabar l'obra. Tot queda dignificat mentre es vengui.
La involució fetitxista que presideix la nostra època abona aquest estat de coses. No es pagarien fortunes per una "caca" comprovada de Picasso feta damunt d'una tela? Llavors, a partir d'aquí, qualsevol cosa que realitzés seria, a priori, una genialitat.
Encara que es reprodueixin mediocrement coses de mil anys enrera, amb una màrqueting encertat es poden vendre com a modern, postmodern, avantguarda, recerca, contemporani, experimentació o investigació. Acompanyats d'aquests títols de garantia, poden tenir accés al cotarro. Això vol dir que poden se candidats a la creu de Sant Jordi, als Premis Nacionals de Belles Arts o al Príncep d'Astúries. Val la pena no filar gaire prim, tampoc! El fi justifica els mitjans.
ALBERT BOADELLA
UNA D'INDIS
Diari de Barcelona, 29 de juliol de 1990És públic i notori el gust dels artistes plàstics per les disfresses, sempre s'ha manifestat amb gran diversitat de formes i vestuari tendents a distingir-los entremig de qualsevol altra ciutadà vulgar. Hem vist èpoques de llaços en lloc de corbates, cabelleres llargues, bigotis exhibicionistes, barbes de dos pams i barrets estrafolaris; tot això sempre amanit amb una certa justesa de condicions higièniques que volien significar la pobresa de mitjans d'aquests nobles oficis. La societat tenia per als artistes una llicència especial en aquests temes. Reconeixia la disfressa com una ingènua expressió d'originalitat.
Aquesta aparença externa era només això: un uniforme lliure que, com en el cas dels capellans, obrers o militars indiqués el gremi al qual pertanyien. Això ara ha passat totalment de moda i la situació és radicalment diferent, en aparença res extern no distingeix l'artista d'avui, però internament la majoria van disfressats d'indis per estar a la mateixa tessitura dels colonitzadors.
M'explico. Les últimes generacions practiquen una curiosa metamorfosi interessada, s'han disfressat per donar confiança als inversors i promotors americans, ha sigut necessari demostrar una ingenuïtat i un simplisme de referències directament tribals, en una paraula, s'ha jugat el joc que imposa un país sense una tradició profunda en el terreny de les arts plàstiques. Aquí ens hem oblidat amb celeritat de grecs, romans, romànics, italians, flamencs, espanyols, impressionistes i ens oblidaríem de la mare que ens ha parit si això impliqués més venda. És com si tot el passat no hagués existit mai. Des de fora, el joc té un caire ridícul, és fins i tot divertit veure ballar un un botiguer de l'Eixample al so d'un tam tam. L'espectacle ofert pels nostres artistes és més o menys això.
El passat ha quedat reduït a una qüestió purament museística, potser és millor així perquè quan un d'aquests indis ens vol fer notar les referències històriques dels seus treballs manuals i les seves vinculacions amb grans artistes del passat constaten amb tota cruesa que l'indi no és tan ingenu, sinó més aviat un cínic de por.
El públic està també perfectament disposat a l'oblit, molta gent considera per exemple quasi millors que les de Velàzquez, Les Menines de Picasso, és de suposar que per coherència preferiran els dibuixos animats en lloc de Chaplin, el Superman en lloc del Quixot i les adaptacions dels clàssics fetes per Luís Cobos.
Si reduïm l'art només a reflectir el conjunt d'una societat és possible admetre com a vàlida la major part de la producció actual, estem rodejats de gustos tebis, no agraden els vins que passen anys en una bota de celler, ni les dones d'estil Maillol, ni la Zarzuela, ni l'olor humana sense desodorant, ni el calor, ni el fred, tampoc està de moda cap radicalisme, de qualsevol cosa es demostra la seva complexitat, cal ser coherent o sigui desapassionat.
Aquestes són potser bones normes per conviure però difícilment estimulen una creació colpidora, perquè l'acció creativa és un acte incoherent, sense sentit comú, radical, apassionat i per conseqüència desinteressat. Vestir-se d'indi pot resultar una actitud rendible, però no compaginable fàcilment amb la dignitat, és clar que tampoc els anciants de la tribu estan en condicions d'exigir respecte als mites ancestrals i no cal dir dels polítics o els intel·lectuals, sempre disposats a caure de cul davant el primitivisme de Manhattan, cantant les excel·lències d'una cultura que fa pocs anys regava amb Napalm poblats sencers de gent innocent.
La pèrdua de la memòria és condició imprescindible per triomfar en el nostre món. Els joves que comencen en el camí de l'art d'entrada se'ls deslliure de responsabilitats, l'existència de grans figures del passat no implica res, no té perquè condicionar la seva llibertat. L'herència es presenta incompatible amb la lliure creació. Aquests nois poden començar a partir d'ells mateixos, després només caldrà que es posin plumes i adorin al colonitzador americà que els suggerirà el que toca fer ara. És pura naturalesa que un noiet de divuit anys renegui del passat i desitgi fins i tot matar els seus pares, però és, també d'irresponsables, facilitar i alimentar aquesta actitud des de les escoles, les facultats i la crítica professional.
Els resultats estan a la vista, monotonia, insipidesa i avorriment ens envaeixen. Com que no existeix cap lluita entre la tradició i el desig de superar l'acadèmic, no existeix, tampoc, cap sofriment profund, es volen plasmar unes angoixes artificials o intel·lectuals, però això no té consistència, són representacions de nits d'insomni, res més. El sofriment en tot cas parteix de la lluita amb les formes i la seva superació dependrà de saber mantenir-se dins la tradició. És el camí que ha donat millors resultats i porser l'únic possible. Saltar-s'ho tot alegrement és un fet simplista, és tan sols el primer gest que passa pel cap quan tens una dificultat, perquè no deixa de ser curiós que la via seguida per l'art d'ara és, precisament, la més fàcil, aquella que no li cal donar comptes a ningú, no té ni compromisos ni arrels. Per això el model tribal escollit per la disfressa és tan extramadament primitiu que no posseeix encara avui les seves pròpies lleis, no ha aconseguit fer una tradició de la seva anarquia salvatge, cada indi comença de nou. Sota aquest procediment, en els nostres temps encara ens menjaríem l'àvia. Afortunadament la història ha tingut sovint una majoria d'homes solidaris, profunds i desinteressats que han transformat l'existència en bellesa i emoció, màgia i sensualitat, immaterialitat i transcendència, són els artistes, una raça en decadència per la irrupció salvatge d'uns bàrbars disfressats: la tribu dels carotes.
ALBERT BOADELLA
PERILL: ARQUITECTES!
Diari de Barcelona, 5 d'agost de 1990El delicte és, com l'art, un dels actes més canviants d'estil segons les èpoques. Moltes professions actuals, d'aparença pacífica i gran prestigi social, promouen una sèrie de desastres, emparats sota la impunitat que dóna no ser-ne l'autor material. El món de l'estudi criminalístic té una visió massa tòpica dels delictes i no concentra prou atenció sobre els inductors de comportaments delictius inexplicables.
L'arquitectura entraria de ple en aquest apartat, doncs és una de les professions que provoca més víctimes indirectes. L'arquitectura actual practica un nou tipus de terrorisme visual, psíquic i físic de conseqüències nefastes. El concepte de terrorisme està avui acotat en l'àmbit exclusiu de la violència indiscriminada i directa. Certament, en aquest terreny els danys produits són computables de manera precisa i les responsabilitats no deixen lloc a dubtes, doncs el principal objectiu del terrorisme és la reivindicació del fet. Dins l'arquitectura tot queda més confós. Si exceptuem les conseqüències penals per l'enfonsament sobtat d'un edifici, la impunitat presideix tota la resta dels fets, perquè si l'edifici s'enfonsa lentament ja no comporta responsabilitats judicials.
Avui, de ben segur, l'arquitectura provoca més víctimes que el terrorisme polític. Altrament, qui és el responsable d'aquests pisos amb parets de paper, on cal suportar, a més dels propis fills, les rebequeries dels nens del veí? O l'acte marital inacabable d'un taxista esgotat que viu al damunt? O el sàdic del costat amb el Canal 33 a tot volum? Tot això produeix un bon nombre diari de fets criminals, amb greus conseqüències d'estralls sobre persones, animals i béns, a causa de la histèria que provoca.
A la presó hi aniran els autors materials i ningú pensarà en l'arquitecte com a inductor del delicte. Les bones intencions no eximeixen de la incompetència professional. És com si el terrorista argumentés desconèixer les conseqüències de l'amonal.
La visió diària d'edificis mostruosos construïts amb materials repugnants, de proporcions desequilibrades i amb formes contra natura, contribueix de manera decisiva a molts daltabaixos psíquics de bona part dels ciutadans, que ho exterioritzen amb una ample varietat de tipus delictius, tals com franctiradors, violadors incendiaris, etc.
Si sumessim la quantitat de ferits greus per conseqüències arquitectòniques, ens trobaríem amb un nombre superior al produit pel terrorisme directe. Escales mal dissenyades per exterminar vells, canvis de nivell capriciosos per deixar-hi mandíbules, balcons i finestres de proporcions inductores al suïcidi, rajoles relliscoses del bany que porten directament a la cadira de rodes, terrats amb claraboies mata-nens, façanes de modernitat rabiosa per acabar amb jovers rentavidres, etc. Tot això posseeix una altra condició similar al terrorisme: la víctima és indiscriminada.
Que l'arquitectura sigui considerada, avui, com una de les belles arts sembla una broma macabra. Les ciutats i els paisatges són una paròdia d'aquesta qualificació. Les coves prehistòriques eren espais més dignes, lliures i, sobretot, més tèrmics. L'arquitectura d'avui actua com a "carceller general de l'Estat", empresonant els soferts ciutadans en cel·les no gaire més grans que les de la presó Model. Si això pot imputar-se a promotors i especuladors, si més no, fer d'aquests minúsculs espais, llocs estables i agradables és responsabilitat exclusiva de l'arquitecte.
Aquests professionals viuen somiant amb que l'estat els encarregui un monument o espai públic. Llavors broten les fantasies dements i reprimides durant anys de rutina, estimulades per un afany de protagonisme i notorietat fora de tota mida. El resultat, si exceptuem alguna carambola casual, acostuma a ser un engendre amb problemes acústics si és auditori, amb goteres si és estadi i amb deliris psicopàtics si és monument. Per conseqüència, veïns, tècnics i tota mena d'usuaris de l'invent es recorden a diari de la mare del llicenciat, induint-los, aquest fet, al delicte de blasfèmia, suprimit, afortunadament, del nou codi penal.
Com s'ha arribat des de Venècia o el Partenó fins a la situació actual? Els estudis d'arquitectura pretenen fer del noi un intel·lectual que posi una filosofia diferent a cada totxana, enlloc de treballar uns anys de manobre, ells precisament, comencen la casa per la teulada. Impera en aquest ram un menyspreu soberbi pels detalls fonamentals de l'ofici i una apologia esnob de les coses supèrflues, tot està pensat per dirigir a l'alumne cap a la genialitat.
No podem oblidar que les maravelloses masies catalanes han estat fetes per mestres d'obra locals que no coneixien de manera teòrica ni la llei de la gravetat. En el terreny dels edificis públics cal recordar els genials pagesos-paletes que van propiciar el Romànic, l'arquitectura més emotiva, funcional i menys pretenciosa que hem tingut a casa. Molt probablement aquells paletes van escolpir discretament bastants capitells, i més d'un atrevit s'embolicava pintant uns ninots a la paret que són, avui, pantocrators antol·lògics. El coneixement profund d'un ofici artesanal llinda sempre amb les millors troballes de l'art. Poc podien imaginar-se els constructors de Sant Pere de Roda com els seus descendents en l'ofici convertirien aquest en una expressió de terrorisme encimentat, destructor de paisatges; i és que quan un subjecte qualsevol comença a prendre consciència de que és un intel·lectual artista pot esdevenir un perill públic.
Emparar-se darrera un títol col·legiat, sembrant el caos i pervertint amb traïdoria la mare naturalesa, és una nova figura delictiva que, mirada amb rigor, caldria resoldre a través del Codi de Justícia Militar, però, si volem ser més condescendents mereixeria, almenys, l'aplicació del reglament futbolístic: Targeta vermella!
