ALBERT BOADELLA
UNA BROMA DE VUITANTA ANYS
Diari de Barcelona, 8 d'abril de 1990
Molts homes han sentit la temptació de manifestar en algun moment de la seva existència allò de "merda per als qui es quedin". Jo crec que Picasso no tan sols ho va pensar sinó que ho va portar a terme mitjançant la seva extraordinària habilitat. Va sembrar la confusió total darrera seu. Algunes anècdotes de la seva vida testimonien quest punt de malignitat. És llastimós que no sobrevisqués a la seva broma perquè el panorama actual de les arts plàstiques li hagués encantat. L'esnobisme elevat a la categoria d'Estat, l'esterelitat dels artistes, el servilisme de la crítica i el desfici avariciós dels inversors haguessin fet les delícies d'aquell geni en l'art d'esquilar burgesos. Ell va obrir el temps de veda que va provocar una situació de mercantilisme desenfrenat i l'esclat de genis més espectacular de tota la història.
Els genis, que paradoxalment són cada dia més joves, resulten avui indiscutibles, inqüestionables. Ningú s'atreveix a dubtar del seu talent. Posar-ho en dubte significaria automàticament ser titllat de retrògad, adjectiu emparentat ara amb la família dels feixistes.
Però curiosament aquesta gran revolució de l'art ni admet, ni desperta cap mena de polèmica més enllà de l'anècdota ciutadana de muntar un galliner gegant al terrat de can Tàpies. El poc públic està comprat abans de començar la funció; els únics imprescindibles són els especuladors.
La llibertat aconseguida perquè l'artista actual, si ho desitja, pugui titular les seves defecacions "Homenatge a l'ensaïmada mallorquina" resulta una llibertat inútil si es jutja per la indiferència general. Semblaria doncs que l'exercici de la llibertat en l'art és només un detall marginal i la seva pràctica reitarada una frivolitat. Les millors creacions artístiques no sempre corresponen a èpoques de llibertat.
Que Picasso no m'entusiasma sembla que és clar, però sempre és un tràngol dir una cosa així en públic, i més actualment. Ens han fet tan difícil expressa-nos lliurement sobre aquests temes a tots aquells que no hem passat més enllà de Modigliani!
També tímidament m'atreveixo a dir que Picasso va anar produint una pintura cada vegada menys intel·ligent, si per intel·ligència considerem quelcom més profund que saber fer diners pintant. Va deixar el camí abonat per crear una progressiva marxa enrera a partir d'Altamira però sense l'autenticitat de les creacions primitives, o sigui una artificialitat, una absurda i ridícula imitació de l'homosapiens, un neogòtic de les cavernes, vaja!
Tot això sempre justificat, és clar, amb un llenguatge inintel·ligible, requisit fonamental perquè funcionin aquests invents.
Però Picasso, com a bon gitano, coneixia perfectament els secrets de la venda d'objectes estrafolaris, el seu sentit del màrqueting el va fer popular entre l'èlite intel·lectual europea. L'acceptació del geni Picasso era una de les coses imprescindibles per accedir a l'estatus.
Qui no ha tingut a casa la reproducció del Guernika juntament amb les barbes del Che Guevara? Algú va afirmar que el Guernika era una obra d'art, o potser ningú. En tot cas avui es troba privilegiadament instal·lada a Madrid com a mostra d'una curiositat històrica més que com una obra pictòrica important, perquè el "còmic" també està subjecte a la moda. El Casón del Buen Retiro no podia ser un nom més simbòlic per a la circumstància.
Picasso, això sí, va tenir unes èpoques realistes molt bones. No va ser Vermeer, és clar, però va demostrar que sabia dibuixar una mà. Els qui han tingut darrera ja no els calia aquest academicisme: es podia anar al gra, o sigui directament a l'invent.
La nostra època potser passarà a la història per la caiguda d'uns signes que semblaven eterns, eren també revolucions enquistades, s'ha acabat el maleït mur de Berlín; en canvi sembla no acabar-se aquesta llarga broma que per la durada comença a resultar molt pesada. Sembla que no hi hagin nens per dir al gran Duc que va despullat, però encara que li diguessin aquest és un carota amoral que els contestaria: "Sí, Sí, ensenyo el cul, però feu-me un nus a la cua".
ALBERT BOADELLA
TERROR A LA GALERIA
Diari de Barcelona, 15 d'abril de 1990
Darrera l'aparença burgesa i seriosa de l'Eixample, el carrer Consell de Cent a l'altura de la Rambla de Catalunya podrà aviat rivalitzar amb la mítica Rue Morgue d'Allan Poe. Una sèrie d'establiments d'aparença normal amaguen en el seu interior solitari ambients, objectes, pintures i personatges que poden despertar un terror irracional o inexplicable. Aquests establiments porten el nom enganyós de "galeria d'Art" però això és només perquè el visitant es confiï, després, a l'interior, en lloc d'art hi trobem un soterrat comerç d'objectes estranys i hermètics que per la seva glacial incomunicació poden provocar fins i tot impotència al neòfit. Molts d'aquests objectes semblen destrosses de baralles conjugals, restes de parricidis o grafitis de wàter dels manicomis. Els vianants que passen per aquest carrer augmenten sempre discretament el ritme de passos, noten que allà a dins no hi ha res a fer, que tot allò no és per ells, que no ho compendran, ben al contrari, si gosen entrar-hi en poden sortir, en el millor dels casos, amb complex d'idiota.
Jo que reconec tenir un punt de temerari insensat, m'he aficionat a penetrar en aquests establiments; la meva última expedició a Consell de Cent la vaig començar per la galeria Carles Taché (venia ja bastant tocat de la Joan Prats, un clàssic del gènere), em concentro davant la porta, respiro a fons i hi entro lentament, faig un moviment de cap a la senyoreta vestida amb l'últim model i asseguda impertèrrita en un taulell amb escassos papers, ella repeteix el moviment mecànic i segueix concentrada damunt d'un llibre tancat. Avanço per la galeria, els meus passos ressonen en el silenci solitari del local, m'encaro amb el primer quadre i res, cap sentiment, tot impenetrable: una inmensa taca roja cobreix la quasi totalitat de la tela, només uns signes negres de dalt a baix de la taca. Passo al segon i quasi el mateix panorama, però amb blau, i així succesivament, el tercer, el quart... Em comença l'espant. La noia de la tauleta em mira de reüll, redueixo la marxa, ja que podria pensar que no ho entenc. De cop descobreixo una càmara al sostre que m'enfoca, em vigilen, ho sabia! N'estava segur! Simulo ràpidament interesar-me per un quadre concret, faig un moviment endavant i enrera com si n'analitzés les qualitats; una veu oculta sembla ressonar per l'espai. No hi entens res cretí! És el meu subconscient que em traeix. Per fer quelcom llegeixo el títol d'un quadre: Intersección. Carai, no m'ho esperava! Me n'adono que no estic sol, giro en rodó i descobreixo un altre expedicionari, al notar-se observat em murmura "interessant", jo li contestor "colpidor, és un cop de puny en la consciència satisfeta", l'home s'allunya assentint; per aquests casos cal posseir una petita col·lecció d'adjectius, un no pot venir desarmat en aquests llocs.
L'escletxa d'una porta al fons deixa entreveure un despatx i un personatge al telèfon, m'espia de dalt a baix mentre parla, potser examinant si tinc poder adquisitiu. Faig mitja volta i em dirigeixo a la sortida. L'ambient em produeix vertigen, no deixo de mirar l'obra i faig les parades reglamentàries, tracto d'autocontrolar-me davant la senyoreta de la taula, però el pànic reprimit s'allibera sobtadament i demano la llista de preus, "estan tots venuts, només aquell del fons, si l'hi interessa, té llista d'espera". El del fons és Intersección que val, com tots els altres, sis milions, un preu també terrorífic. Quedo glaçat, babucejo: "llàstima perquè és precisament l'únic que em costa captar-ne la plenitud del missatge", ella em pren per un dels seus i es digna regalar-me un catàleg.
Aconsegueixo arribar al carrer, al veure d'on surto noto en la gent una mirada d'admiració, jo estic esgotat, passo l'ull pel catàleg "Intersección es de las tres versiones del homenaje a Lorca, la más transparente, la menos sombría, mira más al futuro que al pasado, a la esperanza que a la expiación". Ah! Ja m'ho semblava a mi! Faig un petit sospir, travesso el carrer i torno a l'atac, entro a la Rene Metrás, no sé si en sortiré...
ALBERT BOADELLA
ELS NOUS REFUSÉS JA SÓN AQUÍ
Diari de Barcelona, 22 d'abril de 1990L'any 1863 es presentava a París amb gran escàndol l'exposició dels refusés, una contestació dels pintors que no van ser admesos al saló oficial dominat en aquells moments per una pintura acadèmica i oficialista. La magnífica visió que dóna d'aquest aconteixement el museu d'Orsay descobreix que alguns d'aquests academicismes se situaven només a nivell temàtic, la resta era pintura ben realitzada, subjecte és clar, al gust de l'època. El fet d'agradar, encara que avui sembli el contrari, tampoc és un signe que transformi en dolenta la pintura.
En tot cas es tractava, això sí, d'una pintura circumstancial, ni més ni menys que l'actual, però amb la diferència que la d'avui no agrada, perquè aquelles teles tenien davant del gran públic un detall imprescindible per a la consideració general, allò que s'en diu mèrit: un component necessari per l'interès popular de l'art.
Entre aquells refusés del saló, com és sobradament conegut, hi figuraven alguns dels més grans impressionistes, anatematitzats per una crítica encarcarada però potser bastant més sincera que la que ens castiga ara amb la seva sopa d'adjectius ambigus.
L'anècdota històrica exerceix una influència decisiva en aquest cas per compendre el fenomen caòtic de les arts plàstiques del segle XX. L'èxit espectacular i el reconeixement internacional d'aquells pintors impressionistes deixen en un ridícul total la burgesia francesa, que té precisament la característica de creure's la societat més selecta del planeta.
De llavors ençà França esdevindrà el centre de qualsevol isme que s'inventi una tertúlia d'amics escriptors i pintors, perquè el complex de no reconèixer un possible geni amagat planejarà sempre més en el subconscient de la societat francesa i, com a conseqüència en la resta d'Europa. A casa, el provincialisme crònic serà l'element imprescindible que portarà a acceptar ràpidament tot allò que venia de París de la mateixa manera que ara es trasllada el papanisme a Nova York.
Però la història es desenvolupa amb la mateixa peridiocitat que els cicles de la naturalesa i, lògicament tornem a trobar-nos un nou fenomen de refusés instal·lat en la nostra societat. Qui són aquests nous refusés? Doncs per citar només un exemple conegut, la sala Parés de Barcelona. Aquesta galeria de llarga tradició en la nostra ciutat, amb una clara línia dins del que a l'engròs es titula figuratiu, molt impenetrable també en el seu clan, s'ha convertit avui en una sala marginal entre el conjunt de galeries, fins i tot rebutjada al nou saló oficial espanyol ARCO (Arte "collonada").
Tenim de nou una situació semblant al París de 1863, amb la paradoxa que els oficialistes d'avui eren els revolucionaris de fa dos dies. Caldria ser ingenu per no imaginar-se que seria d'aquests moderníssims si no hi hagues l'estat, els bancs o els especuladors darrera. La utopia de llibertat en la que es recolza el mal anomenat art contemporni (perquè contemporani ho és tot bitxo vivent) col·loca el pintor figuratiu com un reaccionari de dretes, els qui pregonen la total obertura formal s'ha de veure amb quin menyspreu es miren un paisatgista.
Avui els pintors i sales del refusés actuals es troben acomplexats davant aquest huracà de taques, dibuixos infantils i milions que envaeix el mercat, alguns pintors realistes, de molt bon ofici, intenten desdibuixar les formes tot simulant una evolució. És un gest comprensible però patètic que tendeix a trobar un àlias Casteli despistat per veure si es fixa en ells. Pobres ingenus, no saben que per ser descobert cal tenir de vint a vint-i-cinc anys i mai, això sí, un passat vergonyosament figuratiu.
La sala Parés ha fet també un petit enrenou arquitectònic al seu interior: ha desmuntat aquella decoració, una mica passada de moda però amb la comfortabilitat del saló burgés, col·locant en la part nova superior una pintura més informal i a baix seguint amb els seus pintors clàssics.
És un petit intent de camuflatge perquè obviament no pretenem estar a l'epicentre de l'huracà, però sembla que desitgin beneficiar-se d'algun corrent d'aire. Jo crec que el gest és lloable però inútil, els seus antecedents penals són massa públics i notoris, els seus pintors, malgrat algun desdibuixament circumstancial, pinten encara amb massa correcció, fins i tot se'n troben de francament bons. És clar, això no va per aquí, la Parés no té més remei que aguantar el tipus davant el xàfec assumint gradualment el seu nou paper revolucionari contra l'art oficial.
Potser no és un paper desitjat per la família Maragall, però la paradoxa de la història fa que la major part dels seus herois ho siguin casualment. Està claríssim que no tindran un lloc en la pintura oficialista perquè el nou dirigent cultural, víctima encara del complex impressionista, malgrat confondre Manet, Monet i Moët... Chandon, recolzarà decididament a tots aquells que amenacin esdevenir genis informals, no s'arriscarà a fer un ridícul històric, mai penjarà en els seus despatxos un Gabino, per exemple.
Els temps s'han presentat difícils per a tots aquells que no han volgut pintar com uns maleducats, han quedat pocs anticossos a la invasió de bàrbars que patim. Amb l'excusa de trencar motllos s'han apoderat del restringit ofici pictòric un allau de frustrats guixaires, paletes, intelectuals, drapaires i bricoleurs que arranen, com els bàrbars, amb qualsevol signe del passat. Si no hagués estat pels museus, ni Goya haurien salvat de la crema, així en aquestes alçades no quedarien referències per jutjar el frau.
Canviar ara les coses seria com aquelles entranyables botigues modernistes de la ciutat, que un bon dia varen decidir-se finalment a deixar-hi penetrar la gran revolució del plàstic. Tan sols la resistència hagués durat uns anys més, avui serien monuments públics ben rentables. Per no tenir paciència, ara es troben amb una merda de botiga vella i plastificada que fa pena d'entrar-hi.
ALBERT BOADELLA
APROXIMACIÓ ARTÍSTICA A L'ANY 2010
Diari de Barcelona, 29 d'abril de 1990Tot va començar a la sala de subhastes Sothey's de Londres. Els Pollok, Miró, Andy Warhol, etc. Es quedaven al preu de sortida, ningú pujava una sola lliura. La sala quasi deserta tenia un silenci fora del comú, els pocs clients es creuaven mirades iròniques entre ells. L'aconteixement va esclatar com una bomba en el mercat de l'art. Els titulars dels diaris parlaven d'una caiguda sense precedents des del mític Wall Street.
Feia temps que el crak es veia venir perquè tot estava sostingut artificialment; l'organització mundial de la salut havia denunciat la perillositat dels materials emprats per la major part dels practicants d'art contemporani: les resines, el làtex, els acrílics i altres substàncies resultaven ser altament cancerígenes. L'Associació Internacional de Psiquiatres va elaborar també un informe en el qual prevenia sobre les conseqüències mentals de l'observació reitarada d'aquell tipus de manifestació artístic, una estadística sorprenent demostrava com els matrimonis que tenien penjada a la paret obra contemporània acabaven invariablement amb separacions violentes.
En els últims anys, els museus d'art contemporani estaven deserts, la pols s'havia anat apoderant de les obres; algunes d'irreconeixibles havien millorat notablement, però la majoria presentaven un aspecte repulsiu on ni les mosques gosaven descansar-hi. A París, es va traslladar el Museu de Cera Grevin al Centre Pompidou per aconseguir un conjunt d'ambient dantesc, vell i florit; feia tal picor que les dones de la neteja es negaven a treballar-hi. Paradoxalment, museus com El Prado, l'Ermitage o els Ufficci tenien obert les 24 hores del dia i davant la impossibilitat encara de poder-hi accedir havien instal·lat al carrer unes pantalles gegants de vídeo on es canviava d'obra cada 30 segons. La multitud aplaudia i vitorejava les millors. De nit el públic encenia llumins mentre corejaven Moooonet! Moooonet! És clar tota aquesta horterada la protagonitzava el gran públic, diguem-ne la massa. Els exquisits, esnobs, intel·lectuals o inversors corrien esparverats davant els rumors d'enfonsament del mercat.
Quan es va materialitzar el daltabaix, els suïcidis com al Wall Street del 1929 eren a l'ordre del dia, col·leccionistes i galeristes es penjaven a la gamba del Mariscal, al galliner de Can Tàpies... Els bombers no donaven abast a despenjar cadàvers il·lustres que oferien en aquells escenaris l'únic espectacle popular aconseguit per l'art contemporani.
Als containers de Barcelona s'hi podia trobar fàcilment un Barceló que barrejat amb el conjunt de deixalles esdevenia tan harmònic que ningú s'hi fixava.
La sala de subhastes Canuda, reducte desesperat d'aquestes produccions, oferia una representació curiosa. "Tenim aquí davant - cridava l'escèptic subhastador- aquest García Sivilla que fa quinze anys es valorava en vint milions i que ara surt al mòdic preu de sis mil pessetes! Qui en dóna més?" El públic, molt similar al que assistia a la Bodega Bohèmia a veure antics membres dels Joglars i la Fura dels Baus, feia tota mena de conyes amb els preus: "Jo en dono vint duros!, m'hi sobra la taca vermella!, jo compro només el bastidor!" En certa manera s'havia convertit aquesta subhasta en un espectacle de moda on la morbositat i el sadisme de veure-hi sortir un Miró per dues mil pessetes n'era l'èxit.
No tothom va resultar cremat d'aquest daltabaix: la galeria Malboro de Nova York feia temps que només exposava paisatgistes d'Olot.
Els parcs, les fonts, les masies i els paisatges olotins van popularitzar-se tant entre els americans que preferien llargament aquella abundosa amanida verda emmarcada en lloc dels incomprensibles i avorrits experiments del passat.
Tothom es pregunta: Com és possible la caiguda d'un mercat que semblava tan segur per invertir-hi diner negre?
En primer lloc la falsificació havia esdevingut tan senzilla que molts oficinistes s'hi dedicaven a hores lliures i sempre amb la impunitat de que el mateix artista seria incapaç de reconèixer l'autèntic o el fals. Saura, per exemple, va resultar que havia pintat 183.000 quadres.
Però el factor més desiciu per al desastre van ser els milers de famílies que varen posar nens a pintar; les galeries no donaven l'abast en aquesta moda d'infantilisme pictòric iniciada molts anys abans per les més prestigioses firmes. Aquestes famílies, àvides de diners i sense escrúpuls, es venien qualsevol manualitat del nen: els àlbums escolars es cotitzaven a preus astronòmics. Els crítics van donar suport al moviment dissertant sobre aquells éssers que encara s'expressaven amb la frescor irracional dels quatre anys però que traslluïen a través de la memòria genètica la saviesa de milers d'anys d'art. Eren els nous genis.
Com en el cas del nazisme, després de la gran derrota va resultar també que ningú havia comprat mai una obra contemporània. Com sempre, ningú volia passar per idiota, ara resultava que a tothom li agradava Cezanne. La Moció de Censura al President del Govern Espanyol va utilitzar com a pretext uns suposats Tàpies que havia tingut anys enrera penjats al menjador de casa: la moció va tenir majoria i el govern va ser enderrocat.
