GLÒRIA ROGNONI
VIATGE INICIÀTIC A LA UTOPIA
Dins Cuadernos El Público núm. 29, Desembre 1987 (Edició en català)
El meu viatge a la utopia podria començar així: Quan era una adolescent de família mitjana d’allò més normal, anava a un col·legi de monges també normal i corrent, pel que ensenyaven diria que menys del normal i corrent, d’aquells de la cultura general i els estudis de comerç. L’any que van començar a impartir el batxillerat, al meu pare se li va declarar una tuberculosi i les coses van anar de manera que vaig haver de seguir la cultura general sense fer el batxillerat. Als meus setze anys no tenia gaires expectatives a la vida, realment no sabia què fer. Em veia massa gran per posar-me a fer el batxiller. Entre d’altres assignatures que aprenia a l’Escola de la Dona, estudiava italià, per allò que sóc d’origen italià. A l’Institut Italià on l’estudiava, hi feien cine i activitats culturals i un dia vaig assistir a una representació teatral, “La Commedia degli Zanni” interpretada per una companyia de Venècia. No era teatre convencional, era Comèdia de l’Art. Vaig rebre el primer “flechazo” de la meva vida... Això és el que vull fer, teatre! Al cap de poc temps un grup anomenat Els Joglars actuava en una sala de Barcelona. Tampoc era teatre convencional. Feien mim. Em va impressionar molt. Aconseguien exclusivament amb el gest, en silenci, des de fer riure a emocionar. Em van seduir, em vaig convertir en fan. Hi portava els amics, em sabia esquetxos de memòria, m’agradaven moltíssim, fins el punt que me’ls sabia tant que, a pesar meu, era capaç de trobar-hi alguns defectes. Em vaig assabantar que un dels directors dels Joglars, Albert Boadella, feia un curset de mim, però ja estava començat des de feia una setmana i no hi havia lloc. Era terrible. Vaig pensar que si no podia entrar al curset em matricularia a l’Institut del Teatre.
Era meravellós sentir que sabies què volies a la vida.
Sortosament vaig aconseguir formar part d’aquell curset, s’impartia al Cercle Artístic Sant Lluc. Tres dies a la setmana de set a deu. L’Albert Boadella era un noi molt jove, 18 anys, pocs mesos més gran que jo. Impartia el curs amb una serietat total. Ja aleshores en sabia molt s’ensenyar. Devia ser una cosa innata. Com als assajos, comunicava tranquil·litat, idees i sobretot un estil distendit, però era molt seriós. El cas és que al final d’aquell curset es feia un examen i els tres que n’obtinguessin la millor nota podrien entrar a formar part del grup. Un dia, l’Albert em va preguntar:
- Tu deus haver fet ballet, oi?
- No, no n’he fet mai, però vaig tots els matins a un gimnàs, fem mans lliures, barra, trapezi...
Vaig interpretar la pregunta com una insinuació que tenia un gest massa harmònic, poc fort, d’expressivitat una mica tova. Aquell comentari em va preocupar moltíssim.En acabar el curset, que va durar com un curs acadèmic, ens vam examinar al teatret de l’Institut Francès. Era el primer teatre que jo trepitjava. L’audiència era considerable. Tots els components dels Joglars, Anton Font, Carlota Soldevila, hi públic. El cor m’anava a mil per hora. Feia por, però m’hi atrevia, a la vegada. Havies de triar un sobre on deia els exercicis a fer. Caminar per un terra pantanós, caminar sobre un punt. Fer el color blanc. Finalment, el més compromès, executar un esquetx de dos minuts en solitari, que havies d’haver preparat. I a esperar la qulificació.
Al col·legi on jo havia anat, les monges quan donaven les qualificacions ho feien començant per la més baixa i anaven pujant fins arribar a la primera. O sigui que quan l’Albert, després d’un petit preàmbul on molt seriosament va explicar els criteris d’avaluació que havien seguit, va començar a donar el veredicte, va dir:
- Glòria Rognoni!
“Tan malament, l’última, la pitjor, no m’ho esperava”. No vaig ser capaç d’escoltar res més. El cor a tres per hora. Fins que l’Anton Font se’m va acostar i em va dir:
- Benvinguda a Els Joglars.AGUANTAR EL CARTELL
Passat l’estiu, cap al mes de setembre, vàrem començar a treballar. En aquella època als Joglars hi havia l’Anton Font, la Carlota Soldevila, la Griselda Barceló... que eren els més grans i després els membrs més joves que havien entrat com jo. Però, i l’Albert Boadella? Jo em pensava que ell també era director dels Joglars, però no el veia fer res, tot ho feia l’Anton Font. L’Albert, què hi feia? Ell es dedicava a fer la seva. No el veies, però tot un plegat senties algú que deia “On són els pantalons, no puc anar a casa amb les malles!” No fallava: L’Albert els havia magat. Descobreixo atònita que l’Albert tan seriós i responsable en el curset, és un bandarra que durant els assajos està exclusivament dedicat a fer el brètol. La batuta dels Joglars la duia, en efecte, Anton Font i el grup estava compost per la Carlota, la Griselda, l’Anton, l’Albert que a les actuacions tenien els seus números personals, que eren els protagonistes i després, nosaltres, que ens autodenominàvem els mims de rodalies perquè més aviat ens consideraven figurants. L’Albert no el veies assajar mai, però tenia uns esquetxos personals molt bonics, amb un sentit de l’humor, una ironia i un estil molt personal. Fugia del tipus de coses que feia l'’nton Font que tot i fent-ho molt bé se cenyia a l'escola clàssica a l'estil de Marcel Marceau, alguns númeroa eren, fins i tot, signats per Marceau.
Ara entenc que aquella època l’Albert als Joglars, artísticament parlant, s’avorria; tota la càrrega que duia a dins l’expulsava exercitant-se sense parar en l’art del que ell en deia “fer putades”, definició que sent de per sí un renec, a mi em deixava galçada.
Els espectacles d’aquells primers Joglars eren un seguit d’esquetxos, entre un i l’altre l’escenari es quedava a les fosques i hi apareixia un cartell de fusta llarg amb el títol del número. El cartell l’aguantava lagun dels mims de rodalies completament quiet, això era molt important, en actitud còmica o trágica, segons l’esquetx que s’anunciava. Així vaig debutar, aguantant el cartell que, a pesar meu, el tremolor de l’emoció de responsabilitat, la por, va fer moure, espero que imperceptiblement. I així vaig aprende l’ofici, seguint els passos d’una carrera teatral, com se solia fer, anar de mica en mica fent coses més importants...
En aquelles èpoques, Els Joglars havíem arribat a ser molta gent, catorze o més, assajàvem els vespres dos o tres dies a la setmana i representàvem dissabtes i diumenges, érem amateurs. Tot això coincidia amb l’època de l’esclat de la “nova cançó catalana” i molts cops feiem actuacions compartides, mitja part Els Joglars i mitja part nova cançó, Serrat, Llach, Espinàs, Raimon, Pi de la Serra, més tard la Maria del Mar Bonet...
Va arribar el moment que vam fer la primera sortida a l’estranger. Vam ser convidats al festival internacional de mim de Zuric que recordo especialment perquè allí va ser on l’Albert va plantejar que li agradaria ser professional. Es tractava de professionalitzar la companyia reduint-la a cinc o sis persones.
Vist amb perspectiva, jo diria que l’estil i el gust de l’Anton Font començava a ser un pèl carrincló. En realitat, Els Joglars havien arribat a ser una mica llepadets, tant en allò còmic com en allò trascendent o poètic. Hi va haver un cop que l’Albert va proposar dirigir un esquetx. Se’n va dir “Inconseqüència”, sobre la guerra, allò ja era una altra cosa, un altre estil. Potser ara el trobaríem horrible, però crec que molt bé es podria considerar com l’embrió del que seria Els Joglars en el futur.
Quan l’Albert va proposar la professionalització, l’Anton i la Carlota hi van estar d’acord a cedir-li el nom i que es professionalitzés. Li van donar tota la confiança perquè ell triés i organitzés les coses. Allí mateix a Suïssa, li van dir:
-Va, si ja saps qui vols triar digues-ho.
Va fer una petita selecció i ens hi vam quedar cinc o sis. Hi havia gent que no volien ser professionals. Tenien professions que els interessaven més i que encara que l’Albert els ho hagués proposat, haurien dit que no. Perquè a dins dels Joglars, aleshores, molts hi eren com un hobby.
Realment allí va començar una nova etapa. Per a mi, vital. Quan jo havia entrat a formar part dels Joglars, venia de les monges. I encara que a col·legi i a casa estava considerada rebel, a Els Joglars jo havia descobert que no era més que una bona nena ingènua i tonta d’educació prou conservadora, que havia d’aprendre moltíssism, començant per la pràctica corrent del renec que a casa no solia sentir-se fins a l’exercici de la llibertat personal.
A poc a poc, em vaig anar espavilant.L’AVENTURA PROFESSIONAL
Quan es va optar per la professionalització, s’havia decidit que l’Albert es quedaria amb el nom del grup i que Carlota Soldevila i Anton Font, considerant que el nom dels Joglars que ja s’havia fet un prestigi no acabés perdut, farien una mena de supervisió periòdica o de seguiment de la feina, exercint una mena de control d’imatge, per dir-ho d’alguna manera, sense estar-hi vinculats totalment. Sembla que jo devia ser la persona més formaleta del grup, ja que l’Anton i la Carlota em van dir que podia ser la persona indicada per vetllar pel bon funcionament i demnarlos-hi el control i la supervisió si calia, considerant que l’Albert era un element de primera i que en sabia molt, però que era una mica boig i que hi havia el perill que certes coses que requerien més seriositat no les portés del tot bé i que fins i tot els assajos, aneu a saber... Jo vaig dir que en el curset havia conegut una faceta potser molt insòlita de l’Albert, la de responsable, seriós i treballador, i que creia que no ens caldria cap ajut o supervisió. I, efectivament, la Carlota i l’Anton amb molta elegància mai no ens van supervisar, i aquella lògica desconfiança cap a qui s’havia guanyat merescudament la seva fama, va resultar sense fonaments. Precisament, la lògica desconfiança, tant per l’Albert com per les persones que ens vam quedar amb ell, va ser un estímul per dur la feina endavant, malgrat la tendència a la disbauxa, era un repte que calia guanyar i vam començar a treballar a tot gas i d’una manera nova.
El camí va ser molt important. En primer lloc els assajos es van convertit en un gran divertiment. En segon lloc i fonamental per la trajectòria dels Joglars, es van iniciar les improvisacions. Era apassionant sentir-se completament implicat en l’obra que estaves fent. Estaves creant, aportant tot el que tu podies, tot el que sabies, no només interpretant. Vam treballar moltíssim i vam fer les primeres innovacions: una línia argumental, El diari. Trencar el silenci, fèiem sons i expressions. Introduir la paraula, encara que enregistrada. Escenografia, un plafó simulant el full d’una diari. Parts d’aquest plafó giravent i hi apareixien rètols o dibuixos al·lusius al que estàvem representant. Fins i tot en les cares blanques que encara conservàvem ens hi vam fer uns ulls i una boca molt grossos, esperpèntics.
Quan El diari va estar llest, vam organitzar la “Primera Setmana de la Pantomima” i ens vam instal·lar a una casa amb piscina que tenien unes monges a Parets. Hi van participar tots els grups de mim –aleshores l’anton Font tenia un altre grup-, gent de Mallorca, l’Albert Vidal, tots els qui començaven a fer coses de mim. Perquè a partir dels Joglars, encara que no haguéssim estat gaires anys, ja havien anat sortint altres grupets. Sí, era com una mena d’avantguarda, tot allò. El nou teatre i la nova cançó, un moviment jove que a Barcelona i a Catalunya estava sorgint amb una força extraordinària.
I dins aquella “Setmana de la Pantomima” que havíem organizat, Els Joglars ens vam reservar el provolegi d’estrenar El diari l’últim dia, la cloenda, un dissabte, a la qual va venir la gent de Barcelona. Va ser magnífic. Un dels moments més emocionants i forts que recordo. Perquè, naturalment, hi havia l’expectativa de veure què havíem fet aquella colla. I va ser un èxit inenarrable. Tot i que els grups participants eren interesants, tothom seguia la línia que els Joglars havien fet find aleshores. En canvi, El diari, ja partia d’una idea unitària i amb un humor sarcàstic fèiem crítica social i política i ens rèiem dels “sucesos”, les necrològiques, els espectacles, els anuncis... Per a nosaltres va ser una satisfacció enorme aquella presentació. L’Anton va quedar encantat i la Carlota, una dona que jo definia com a “equànime” estava emocionada, tothom una mica impressionat... A partir d’aquí arrenca amb força la nova etapa.
El següent muntatge va ser El joc. Aquell espectacle va estar creat a partir del “mètode Fabra”. Perquè en El diari, el punt de partida era, és clar, el diari, Per El joc s’havia de buscar també un punt de partida. El “mètode Fabra” consistia a agafar el diccionari d’en Pompeu Fabra, obrir-lo a l’atzar i agafar la primera paraula que trobéssism: “Absorció”. Doncs, apa! A improvisar tothom sobre l’absorció! A partir d’aquí anàvem fent i anàvem lligant. L’Albert sempre ha tingut la gran virtut de veure deseguida coses aprofitables en el què fèiem, veient sovint més enllà del que tu pretenies i trobar-hi un seguit d sentits i probables interpretacions i on podia anar a parar... I així anàvem fent.
El joc parteix realment d’aquest mètode Fabra que darrerament algun cop s’ha tornat a fer servir i que és la més lliure de les maners d’improvisar.
El joc coincideix amb tot un moment de gran empenta. A més de la professionalització, en aquells moments es va posar en marxa “Estudis Nous de Teatre”, aquella escola en un local del carrer Aribau que també dirigia en Montanyès. Era l’època del Festival Zero a Sant Sebastià que va propiciar el llançament del grup a nivell estatal. En aquell festival hi havia gent d’arreu, tot era molt polititzat hi havia unes assemblees mutidinàries on tothom deia la seva menys nosaltres que no dèiem mai res. Potser l’única que hi xerrava era la Marta, la primera dona de l’Albert, i si hi intervenia era principalment pel gust de xerrar no perquè tingués uns ideals polítics concrets com tenien la majoria de gent que era allí.
Però a l’hora de la veritat, els teòrics de la política presentaven uns espectacles clàssics i moderats, mentre que nosaltres vam sorprendre pel nostre estil jocós, però que alhora sobrepassava els límits d’allò políticament permissible en aquelles èpoques de duresa franquista. Es pot dir, en honor a la veritat, que vam ser la revelació del festival de Sant Sebastià.
A partir d’aquí ja no paràvem de treballar. Fins i tot la nostra participació en la iniciativa d’Estudis Nous anava quedant una mica relegada.
Fora treballs complementaris! Els Joglars podíem, per fi, dedicar-nos exclusivament al teatre.EL FIL DE CAMA D’ARANYA
D’anècdotes de l’Albert Boadella (secundàries per nosaltres mateixos) n’hi ha per fer un llibre. Abans de la professionalització, quan anàvem a un poble a actuar i estàvem fent un d’aquells esquetxos trascendentals, no era estrany que ell s’enginyés a trobar, què se jo, un fanal de teatre, per exemple, i que el moment del número que convenia –perquè sabia trobar el moment exacte- el fes caure amb un fil per darrera la càmara negra. Després, algú del públic et comentava, molt seriosament el possible significat d’aquell estirabot:
- En el moment que el personatge estava parint, aquella gran panxa de la cortina negra del fons significava la criatura que naixia, oi?
- Sí, senyota, naturalment.
I què hi havies de dir.
Sempre, no ho puc evitar, associaré l’Albert Boadella amb el terrible dil de cama d’aranya.
La vida als Joglars sempre ha estat marcada pel joc, realment.
Els Joglars, de vida comunitària no en fèiem, tret de quan era estrictament necessari, és a dir, anar de gira i a partir de Mary d’Ous es va començar a assajar a la casa de l’Albert a Pruit, però els dies lliures cadascú se n’anava a casa seva. Tothom ha mantingut les seves amistats i la seva vida –diguem-ne- privada. Amb això sempre hem estat molt catalans i molt professionals, nosaltres. La feina és la feina i els amics són els amics. Encara que, evidentment hi havia uns llaços molt forts amb la gent que treballaves.
L’altre dia em deien, oh, és que vosaltres ja us plantajàveu una postura política. I jo em penso que no. No és que nosaltres ens plantegéssim un objectiu polític. El que sí és cert és que les inquietuds, l’incorformisme, la rebel·lia i el sentit de l’humor que ens caracteritzava, feien sorgir a les improvisacions temes atractius, però que evidentment podien resultar conflictius. I aquí és on no ens deturàvem, no ens acobardíem, al contrari, ens divertíem, gaudíem intentant d’arribar més enllà dels límits d’allò permissible... El risc venia a ser la motivació de la pròpia motivació.
Algú m’ha preguntat si aquella actitud era realment compartida i espontània en tots els membres de la companyia o bé era una cosa que Boadella ens havia inculcat. Probablement, quan l’Albert va triar la gent que volia al seu costat, devia pensar, per descomptat, en les persones que poguéssin jugar més bé el joc que a ell li agradava jugar. Pensem que aleshores l’Albert tampoc no era el personatge famós i respectat com ho pugui ser ara, sinó que era un més de la colla, potser una mica més bretolet que els altres, però res més. Tots li seguíem la veta, sí; però de vegades les bretolades també sortien dels altres.
Aquest tarannà era un fet realment col·lectiu. Va arribar a ser un estil de vida.
Des del meu punt de vista personal, aquella aventura era total. Perquè aquella mena de llibertat que havia comportat la professionalització, t’havia empès a prendre moltes determinacions importants en el terreny personal. En aquella època, coses com l’anarse’n de casa els pares eren decisions que marcaven moltíssim la vida d’una persona. Treballar amb Els Joglars va comportar realment una opció de llibertat personal força agosarada pel to dels temps.
La manera especial de viure que ens va marcar Els Joglars podria definir-la com una manera “lúdica” de viure, força anticatalana, diria, en el sentit idiosincràtic, una manera molt lúdica d’enfocar totes les coses, des d’això, de la consciència política que mai no ens ho havíem plantejat en aquells termes, sinó com un joc, encara que sempre assumint de debò el risc que comportava i anant fins al final d’allò que ens proposàvem. I això era molt fort. El que passa és que teníem l’avantatge de saber claríssimament fins on podies arribar i era un joc apassionant jugar a tocar i a sobrepassar els límits.
Perquè d’altra banda també s’ha de comptar amb la manera com passàvem la censura. Això era increïble. Atès que nosaltres fèiem “mimo” i que el mim estava inclòs dintre de “variedades” i no obra de text, l’inspector havia de venir a veure un assaig de l’obra. Hi compareixia amb el guió que prèviament havíem presentat a censura. Quins guions!! Aquesta era una de les diversions favorites; fer les versions de les escenes per a la censura. Valdria la pena anar a la Societat d’Autors i trobar els guions que els facilitàvem. El diari, El joc, Cruel Ubris... D’entrada, la manera d’escriure’ls ja era com si fóssim mig analfabets, el més elemental, tot desvirtuat, perquè finalment aquell gest degudament tergiversat podia voler dir una altra cosa... llavors quan ho ensenyaves al censor en comptes de fer-ho amb tota la força, tota la intenció, el suavitzaves, l’inacabaves i no hi tenia res a veure.El gest d’apallissar algú fet amb menys força podia convertir-se en carícia, no? I de vegades, havíem arribat a sentir dir a l’inspector:
- Me permito, señor Boadella, decirle que quizá está un poco falto de ritmo, quizás no acaba de entenderse...
- ¿Usted cree? Pues... ¿Y a usted qué le parece?
I l’Albert el feia parlar.
- Pues yo creo, señor Boadella, que esta parte...
- Ah, muy bien, lo tendremos en cuenta, muchas gracias.
No, no erem del tot conscients del joc tan perillós que portàvem.
Aquí, a Catalunya, tot i ser forta no perdia la comicitat que tenia. En canvi, al País Basc, de gràcia, no en feia gens. La gent la seguia amb un silenci impressionant, ningú no responia cap dels gags que fèiem parodiant les tortures d’aleshores, però en acabar el teatre s’enfonsava d’aplaudiments.
Però per a nosaltres, allò que es diu compromís polític no es formulava en cap mena de tendència clara i concreta. Era i potser és una forma d’anarquia. L’Albert era i és un senyor que no es casa amb res i això li genera moltes enemistats, molts enemics. Però ell sempre juga i el seu joc supera sempre la realitat. Com que és una persona que no vigila la coherència de la seva imatge, pot respondre a una situació no ben bé com ell pensi en el fons sinó com el joc que està portant li demani. Finalment, és un gran sentit lúdic, un gran sentit de joc. Com cada nou muntatge, es fiqui amb el que es fiqui. És un joc més que es juga, això sí, fins a l’última conseqüència, i prou.UN COMPROMÍS VITAL
Tot aquest sentit trascendent que se li dóna a l’art és una collonada. I encara més si es tracta del teatre. Jo he vist coses de teatre que m’han afectat molt. Però considero que és problema meu i no el problema del qui l’està fent. I en aquest sentit Els Joglars ha trobat una fórmula que val la pena i que jo diria que consisteix a no separar absurdament el teatre de la vida.
Aleshores, en aquella època que estic rememorant, als Joglars això es donava. I també en d’altres grups en altres mesures. Hi havia una alegria, una ironia, un joc que no només configurava un tipus de teatre sinó que configurava també un estil de vida, una manera de veure les coses. I com deia abans, per nosaltres era més fruit del gust pel risc que no pas d’autèntica premeditació, ni en el propi pols amb la censura. I tot es produïa podríem dir que en hores de feina. Perquè també tal com deia, Els Joglars mai no vam viure plegats.
En aquelles èpoques, l’Albert i la Marta staven casats i entre nosaltres, tret del Ferran Rañé que ha tingut dues filles amb l’Elisa, mai no havia lligat ningú amb ningú. Jo amb l’Albert tinc una relació que és gairebé fraternal... o més! Hem afrontat tantes coses junts, hem passat per tantes coses que s’estableix un lligam molt especial, molt personal, hi ha un nexe, hi ha un jugar-se coses que no et jugues amb la teva parella, per exemple, i això comporta un lligam indubtable. Perquè formar part dels Joglars, llavors com ara, sempre ha necessitat un compromís personal ineludible. Ara mateix hi ha gent amb ordre de “busca i captura” pel Teledeum. No és enrolar-se en una companyia qualsevol.
Quan encara en plena època franquista anàvem a l’estranger i ens feien entrevistes, havíem d’anar amb compte amb el que dèiem. La lletra impresa ens feia més por que l’escenari. Si sortia en un diari Franco cabró, quan tornaves aquí, imagina’t, havies begut oli. Vam estar una temporada treballant a Holanda instal·lats en una mena de granja on hi havia un teatre i es treballava i es vivia allà mateix. Hi fèiem El joc i als matins aprofitàvem per assajar el proper espectacle que va ser Cruel Ubris. Solien venir periodistes, hi havia un bar on es xerrava molt. I llavors es va publicar en un diari, Franco dictador... etc... Allò que potser havíem dit durant la conversa i que ells ho van col·locar, plas! Com la gran declaració. Vam saber que allò ja estava al “Ministerio de Información y Turismo”. Sort que a la delegació del Ministeri de Barcelona hi havia la Victòria Arquer, la senyoreta Victòria, que ens apreciava molt i ens va advertir que hi havia un autèntic rebombori i que anéssim molt amb compte.
Recordo molt bé el que sentíem en aquells moments quan havíem de tornar: Abans d’anar a la presó, ens quedem tots fora d’Espanya. Estava claríssim. Si aleshores ens haguéssin dit –és clar que d’haver-nos volgut enxampar no ens haurien donat a triar- compte que demà us vénen a buscar, tots ens hauríem anat a l’estranger sense problemes. Què va passar quan La torna? En el moment de La torna hi havia esquerdes i quan hi ha esquerdes al vaixell, de seguida que ve una mica de tempesta, s’enfonsa. Però en aquells moments això ho teníem ben clar. Hauria estat un gust, un joc més. Ja ens plantejàvem que si Itàlia, que si França, mig en conya mig en serio, però estava claríssim.
No, no hi havia coses premeditades com de vegades se’ns atribueix, tant aleshores com ara. Allò que l’Albert l’únic que busca és l’escàndol. I no és així. No hi ha dubte que els temes es tracten amb molta barra i valentia, però, com ja he dit, és més pel propi gust que pel d’escandalitzar. Amb Teledeum, per exemple, durant la creació cap de nosaltres havia pensat que pogués provocar una tal commoció. Mentre crees l’obra no saps quina repercussió tindrà, els primers sorpresos sempre som nosaltres. I ens diverteix, naturalment.
També cal deixar clar que l’instint de supervivència de l’Albert sempre ha estat present i sempre s’ha dit fins aquí. Sí, hi ha un instint de supervivència que també marca els canvis que es puguin haver anat donant en el funcionament de la companyia i possiblement s’hagi reflectit en els espectacles.
Però la fórmula de treball ha estat i és d’entrada el joc pel joc, el repte de fer-ho i no per veure qui escandalitzarà. No. És sorprendre’t tu mateix. I en tot cas, el repte personal de veure fins on tindrem el valor d’arribar i no tant per veure qui escandalitzarà. És el joc pel joc, però fins al final, acceptant les conseqüències.LES RENDES DE L’ÈXIT
Lèxit dels Joglars ens va permetre un canvi fonamental en el nivell de vida: la dedicació completa a la teva feina, sense tenir que compaginar-la amb altres activitats encara que fossin més o menys properes com ara fer classes a Estudis Nous. I la independència. No necessitar res de ningú. Ni dependre de subvencions que, com diu molt l’Albert, als Joglars li cobreixen tan sols les propines dels hotels. Això és un gust impagable. Poder fer el que et doni la gana sense que ningú hi intervingui. I a més que hi poguis fer l’hora, el dia i els moment que et vingui de gust. Ser el teu propi amo. En definitiva, la llibertat. Això és potser el millor que Joglars ha aconseguit. El gran superfluxe. I això sí que ha estat trascendental.
En realitat, arribar a aquesta situació va ser molt ràpid, vist amb la perspectiva dels anys. De fet, després de la professionalització amb El diari, que encara va ser creat en la sala de dibuix al natural del Centre Artístic Sant Lluc de 7 a 10 del vespre i compaginat amb altres feines. Després, El joc, que ja vam crar de 9 a 1 del matí (molt important) en el nostre propi local d’Estudis Nous de Teatre (a la tarda i vespres hi havia classes i als matins hi assajàvem nosaltres). Cruel Ubris el vam començar a Holanda i es va acabar també a Estudis Nous.
En cinc anys es va passar de ser purament amateurs a una professionalitat amb un nivell de condicions de treball considerable. Una cosa “maca” dels Joglars és que sempre s’ha invertit en el que és l’autèntic nivell de vida: treballar en òptimes condicions, no que cadascú tingui un duret més. Poder treballar sense preocupar-te res més que de la teva feina a fi de rendir al màxim en la creació. No haver d’estar pendent de les emprenyadores qüestions domèstiques pràctiques. Poder gaudir, passar-t’ho bé. Els acotrs dels Joglars durant l’explotació de l’obra carreguen, munten i desmunten i exploten una obra durant gairebé un any i mig. L’economia no dóna per fer-lo més lleuger. Però a l’hora de crear, de treballar, assagen a la cúpula, un local provilegiat, envoltat d’alzines i roures que a la tardor ofereixen un espectacle esplèndid de colors i viuen en una casa magnífica, en magnífiques condicions, ubicada en un lloc preciós, amb tres hectàries de terreny, brolladors, escultures, església, piscina i pista de tenis (val a dir que comprada a molt baix preu a una família arruïnada de la burgesia catalana. Ells que hi feien festes en honor de bisbes i capellans i ara, coses de la vida, ocupada per “aquests teatrers” dels Joglars).
I és que als Joglars el que ha estat sempre per damunt de coses i de persones és l’espectacle que es porta entre mans. D’aquí ve la cura, el vetllar per obtenir l’ambient òptim en el moment culminant de la feina: “la creació de l’obra”.
I tothom sap que la història dels Joglars ha passat per moltes vicissituds. Artístiques i extraartístiques. Segurament tot ha fet que les coses hagin anat canviant al llarg de... vint-icinc anys?. Sí. Vint-i-cinc anys!
Era tan apassionat enfrontar-te a cada nou espectacle! Perquè tots eren ben diferents. Començar un nou espectacle era ben bé un repte.
Un canvi important potser va ser el moment que l’Albert Boadella deixa d’actuar als espectacles. Això es produeix entre Cruel Ubris i Mary d’Ous. Encara que ell diu que no, és molt bon actor, sobretot còmic, esperpéntic, que és capaç fins i tot d’interpretar en un estil realista. Però a l’escenari sempre s’ho duia tot cap al seu terreny irònic, incapaç de no canviar cada dia un pèl la interpretació, i és evident que en un treball tan contingut i mil·limetrat com el de Mary d’Ous no hi encaixava. Necessitava a més una direcció des de fora. També és evident que les diferents configuracions que ha tingut el grup pel que fa als seus components –Montserrat Torres, Jaume Sorribas- ha aportat línies i temes distints als espectacles. La integració de l’Andreu Solsona i en Ferran Rañé, per exemple, o la del Fermí Reixach o el Gabi Renom, o la d’Elisa Crehuet, actors de personalitat i registres ben diferents, feien sorgir temes i maneres de fer que sense ells segurament no hi haurien aparegut. Els Joglars sempre hem mantingut clar que hem tingut un director, un cap. Estava assumit perfectament per tothom, mai no hi ha hagut problemes de protagonisme, això estava claríssim. Probablement ens era fàcil ja que si bé tots hi col·laboràvem aportant idees i solucions, els moments difícils, els “impasos”, acostumava sempre a resordre’ls l’Albert, aportant la idea més bona, la solució més brillant. Per tant no havíem tingut l’obsessió d’allò que aleshores estava tant de moda en la creació col·lectiva que tothom ho havia de fer tot. Nosaltres teníem clar que cadascú havia de fer el màxim de bé el que sabia fer. I això sí que era creació col·lectiva.
Tot i que ens teníem molt de respecte, no vol dir que no dissentíssim. Ens podíem barallar a mort tant per qüestions referents a l’obra com per ximpleries quotidianes, a causa de la quantitat d’hores de convivència que obliguen les gires. Però era sa. Hi jhavia realment un tu a tu.
Això ara també ha canviat en algun grau. En aquest moment, la gent ja té una idea feta d’en Boadella, una idea que la major part de les vegades no té res a veure amb qui és de debò. Els actors nous expliquen que en saber que entren als Joglars sempre hi ha algú que els prevé contra el director, “l’ogre”. Aquest algú mai no ha treballat amb l’Albert ni el coneix personalment, és clar. I això no és cert, no sé d’on surt, perquè als assajos és tot el contrari. Ara, la gent, quan entra ho fa pensant en el pes que té Els Joglars, en el pes que té l’Albert i se situen davant la feina amb unes expectatives una mica excessives. Ell et proposa un punt de partida, unes idees que de vegades són molt primàries i tu les has de passar pel teu sedàs i enriquir-les segons el teu profund criteri, (perquè, en realitat, amb Els Joglars el treball ha estat prou aprofundit pel que fa als personatges, sobretot a partir de Cruel Ubris.
Quan nosaltres ens passàvem ls propostes pel nostre sedàs, el que sortia generalment no era ben bé el que l’Albert t’havia dit. Ell deia una cosa i en sortien sis gammes, cadascuna des del criteri personal de cadascun de nosaltres. I ell, a més a més, li donava la seva volta, t’ho transformava.
Un altre punt d’inflexió important en la trajectòria dels Joglars és sens dubte la represa després de la dispersió de La torna. A partir d’aquell moment, l’Albert ja no es pot permetre el risc pel risc amb la mateixa llibertat, amb el mateix esperit de joc desinteressat. S’ha de sobreviure i això fa que Boadella comenci a aplicar tot allò que sap, tot allò que domina, d’una manera molt més meticulosa.
I ara passa que tanta admiració, tanta mitificació, com que tothom sap que en sap tant, tothom es deixar impressionar molt, potser més del què cal. Jo diria que en tota aquesta etapa en què es veu tant o més que abans la mà d’en Boadella en els muntatges dels Joglars el que pasa és que, de vegades, els actors, que vulguis no vulguis han mitificat l’Albert, en comptes de passar la proposta que ell fa pel seu sedàs, intenten fer allò que creuen que ell vol que facin. I aquest és el gran error. Això fa que de vegades les coses quedin una mica mancades de l’enriquiment, encara que sigui mínim, que cadascú aporta. I això és el que sempre busca l’albert. El que passa és que no sempre se li dóna.
L’Albert Boadella, contràriament al que la gent pensa és un gran sentimental, tant, que l’obliga a no deixar-se involucrar en els entrellats personals dels actors, a fi de poder mantenir la neutralitat imprescindible en el treball. És a dir, que potser no és un gran amic dels actors, però del que no hi ha dubtes és que és un gran company. L’ambient que es respira als assajos és un tu a tu relaxat, tranquil i sobretot de diversió. I amb les bromes, les “putades” de sempre, perquè d’això, els anys no l’han pas guarit.
Efectivament, hi ha un estil Els Joglars. Això ho notes en espectacles de l’Albert Boadella fets fora del grup i amb gent de diversa procedència. Una de les feines principals sol ser la necessitat d’anivellar tesitures i posar clares les regles del joc de la improvisació. Es parla un altres llenguatge.
En els començaments, qui de tots nosaltres podia imaginar que Els Joglars complirien vint-i-cinc anys i que podrien treballar amb condicions tan òptimes. Qui podria imaginar que els teatres s’omplirien de manera massiva, que en una democràcia anirien a la presó, que provocarien rosaris i misses “de desagravio”. Que Fraga i Felipe n’haurien de parlar en el Parlament.
En definitiva, s’està fent el que es vol fer, sense límits, en les millors condicions i amb èxit. Per a mi, això és un triomf. Em permeto sentenciar que Els Joglars han contribuït en gran mesura a l’enriquiment de la societat... de la humanitat!!! Demostrant, primer, que el teatre, o millor certs estils de teatre, lluny de ser “una plàcida peça de museu”, ÉS VIU, es fa sentir i TÉ FORÇA, dóna guerra. I, segon que (i atenció perquè això és molt esperançador) en contra de l’establert, fa possible aconseguir l’ideal irrealitzable. LA UTOPIA.Glòria Rognoni va entrar a formar part d’Els Joglars l’any 1963
