Sobre la companyia

Ens trobem davant d'un fenomen teatral excepcional: Els Joglars. El seu ha estat un treball escènic continuat, el qual, a banda de l'oportunitat satírica puntual, ha donat sistemàticament al públic productes escènics de qualitat indiscutible. Inventiva dramàtica, rigor interpretatiu i sorpresa visual han estat les constants de la seva llarga trajectòria. Espectacle rere espectacle, Albert Boadella i els col·lectius d'artistes i tècnics que han treballat sota el nom Els Joglars o amb altres denominacions en casos puntuals, han fet que el seu públic gaudís de manera sistemàtica del sorprenent abast expressiu que a les seves mans poden arribar a assolir els dos elements teatrals essencials: l'actor i l'espai.

A ningú no se li escapa que quaranta anys de teatre són realment molts anys per mantenir una línia de treball amb el segell d'un estil particular perfectament definit i vigent. I, no obstant això, malgrat els enormes canvis experimentats per la societat on han treballat, a pesar de la mateixa voluntat d'actualització constant del seu llenguatge teatral i dels no sempre fàcils avatars vitals que han acompanyat la seva trajectòria, el teatre amb la marca Els Joglars ha mantingut una coherència estilística qualificable, com a mínim, de singular.

L'estil d'Els Joglars es basteix a partir del no-abandó des dels orígens de dos fonaments creatius essencials: el seu mètode de treball i l'arrelament sistemàtic de les seves creacions en conviccions personals profundes. Dues ànimes -seny i rauxa?- pessigollejant-se l'una a l'altra durant quaranta anys: l'una, la que vol fer a l'escena l'autòpsia de la veritat al preu que sigui, i arribar al fons de la hipòtesi del punt de partida de cada nova aventura escènica; i l'altra, no menys fanàtica, la que vol inventiva formal i rigor tècnic de principi a final de l'aventura.

Probablement hagi estat aquest particular binomi mètode i imaginació, defensat a capa i espasa per Albert Boadella d'ençà que es va fer càrrec del nom que el duria a la fama, allò que ha fet que l'estètica i l'ètica del seu teatre hagin generat, ben bé des dels seus inicis, un estil tan original. El cert és que al llarg dels darrers quaranta anys Els Joglars han demostrat que el teatre és un art encara viu; és a dir, un art formalment gens tancat, temàticament no exhaurit i nítidament distanciat de la literatura, de la televisió, dels museus i del parc temàtic generalitzat.

Els Joglars. La guerra dels 40 anys.

La vida a Pruit no té misteris, només els de la geografia especial del Collsacabra, els cingles amb escletxes vertiginoses per on davallen camins romànics, saltejats per ermites solitàries i masos abandonats com a fites d'un temps passat. Collsacabra és un altiplà cobert de boscos de faigs i bedolls on es refugia la becada. A mil metres l'aire clar refresca les idees i el fred de l'hivern convida al recolliment. El contacte amb els habitants del país -les cases pairals, com a Cal Fatjó, conserven escriptures del segle XI- és una font de realisme; tocar de peus a terra, per a esbojarrats comediants com nosaltres, té un efecte general plausiblement positiu. Penso que un personatge com el fuster, pintor, paisatgista i gran caçador de becades Benet Sarsenedes representa les qualitats magnífiques d'alguns nadius del Collsacabra. (Mester de joglaria)

L'espai dels assaigs és una cúpula de poliester situada al costat oest de l'església i cementiri de Pruit. Aquest lloc sagrat és un turó elevat des del qual es divisa en les quatre direccions l'entorn màgic del Collsacabra. Com que no s'aguanta en cap element de sustentació, la cúpula permet un espai rodó, totalment net, sense cap orientació privilegiada, la qual cosa configura un correlatiu espacial al mètode de treball, que tampoc no comença amb direccions marcades. La cúpula és un buit com un ventre creatiu prenyat de possibilitats que aniran sorgint de la improvisació dels actors.

L'existència i les característiques d'aquest espai donen clarament la mesura de la importància de l'espai en el treball de la companyia. O dit d'una altre manera, la cúpula revela l'especial sensibilitat d'Albert Boadella envers l'espai. I no em refereixo ara a la seva sensibilitat pel que fa als espais dels seus muntatges i al seu refinament escenogràfic. Parlo de la importància que ha donat sempre al lloc de la creació.

La cúpula geodèsica és un recinte construït a partir del nucli real on ha de sorgir el drama: l'actor. Neta, en començar un procés de creació, l'espai produeix un gran interrogant i alhora una meravellosa confluència de múltiples possibilitats espacials de interacció. Es tracta d'un espai sense acotacions d'entrada que determinin el lloc del joc escènic ni la perspectiva visual de qui l'ha de conduir amb l'ànima doble de taumaturg i espectador: és a dir, del director. El món extern desapareix quan convé, però la constant evidència del dispositiu tecnològic que també és la cúpula, manté la realitat temporal saludablement pròxima. Un dispositiu tecnològic que pot acollir totes les etapes del procés. Des de la buidor inicial fins a la progressiva acotació espacial, la introducció d'elements i la incorporació de la il·luminació i del so quan sigui necessari. De fet, de la cúpula geodèsica d'Els Joglars surten els espectacles acabats i assajats fins a l'últim detall artístic i tècnic (difícil separació en aquesta factoria) i a punt per ser carregats als camions que els duran al seu primer destí.
Que els espais on es crea un espectacle condicionen amb la seva atmosfera i les seves dimensions molts ressorts de la invenció dels actors i dels directors, es una hipòtesi de demostració força probable a la vista del disseny de l'espai de treball d'Els Joglars. Les condicions de frontalitat, de tridimensionalitat real, de verticalitat d'un espai determinen més del que pugui semblar la invenció dramàtica. Imaginació a banda, l'espai físic condiciona la disposició física dels creadors.

Les condicions físiques que hom predetermina per al treball teatral diu molt del concepte que hom té d'aquest treball. Hom pot apreciar avui en els distints espais dissenyats ja expressament pel treball teatral a casa nostra, sovint amb força mitjans, una bona distància conceptual amb el de Boadella. Entre la cúpula geodèsica al bell mig de la natura i, per exemple, les aules d'interpretació del nou Institut del Teatre de Barcelona, ubicades en un soterrani quatre pisos per sota del nivell del carrer, sense cap connexió amb l'exterior propera, hi ha una visió distinta del tempo de la creació. Entre la capsa negra que situa els actors sempre sota el poder dels projectors, i sempre amb la proximitat d'una paret, d'un fons tangible, com és el cas dels espais dedicats al teatre de l'estrafolari disseny d'una de les escoles d'art dramàtic més importants d'Europa i l'espai lluminós i direccionalment gens coactiu de la cúpula de Pruit, hi ha un abisme pel que fa a la possibilitat de trobada del tempo creatiu propi de l'actor i del director.

Veient el treball de creació a dins la cúpula hom no pot evitar de pensar que efectivament aquella mena d'hàbitat d'extraterrestres de sèrie B és un bon lloc per recrear el món amb una perspectiva distant i alhora seriosament implicada. Amb una distància, perquè no, d'estació espacial, amb Els Joglars revisant el món a dins la cúpula, perplexos com els astronautes de la MIR quan es van quedar sense país mentre donaven voltes a la Terra. Veient el món com quelcom eventualment llunyà que va canviant per continuar, si Déu vol, igual o pitjor. Els Joglars/Espais. Joan Abellan

Amb els anys, el complex de treball d'Els Joglars es va completar amb la posada en marxa d'una residència en la mateixa zona de la cúpula, on l'equip es concentra durant els períodes de creació d'espectacles. El Llorà, amb cambres confortables, llocs per a l'oci i per a reunions treball, amb un gran espai obert al seu voltant pel relax i l'esport, ha convertit Els Joglars en un punt de referència internacional. Al Llorà, els Joglars han impartit cursos i fins i tot han realitzat, com veurem en capítols posteriors, simulacres dramàtics hiperrealistes de coses relacionades amb alguns dels muntatges de la companyia.
Compartint al Llorà la vida quotidiana dels membres d'Els Joglars en èpoques de creació hom copsa el valor del temps i l'espai com a elements "naturals" per a la regulació de l'energia mental i física que predisposa a la disponibilitat que demana el seu mètode de treball. Els Joglars/Espais. Joan Abellan

"Al llegar al altiplano del Collsacabra, la carretera desciende suavemente hacia Rupit; tres kilómetros antes de llegar al pueblo, al inicio de un amplio camino a la izquierda, hay un cartel que indica El Llorà. El camino se introduce de nuevo en el bosque, hasta que se hace un claro y aparece una espléndida mansión rodeada de enormes abetos, cedros y secuoyas.
A principios del año 83 el Bufón recibió la oferta de compra de esta finca por mediación de un hijo de la propietaria con el que mantenía muy buena relación. Fue la abuela de éste, Doña Tecla Sala, una acaudalada viuda con grandes negocios textiles, quien encargó al arquitecto Francesc Folguera su construcción, culminada el año 1935, así como toda la ordenación del terreno circundante, que fue transformado en un inmenso parque.El arquitecto, hombre de vastísima cultura, autor años después de la mussoliniana fachada de la basílica de Montserrat, se inspiró para este encargo en las teorías y trabajos de su colega checo, Adolf Loos, no escatimando medios hasta lograr la más confortable, y al mismo tiempo austera, realización de una casa. El diseño de sus estancias y servicios es un prodigio de sensatez. El Llorà está construido sobre una pequeña elevación de terreno, lo que le proporciona una incomparable panorámica desde el macizo del Montseny al Pirineo. Su fachada trasera preside una amplia avenida de césped, con pequeños estanques en el centro e hileras de majestuosos cedros a ambos lados del espléndido paseo. Al fondo de esta maqueta de Versalles, se encuentran la pista de tenis y la gran piscina entre los abetos."

(...) "Hasta entonces la compañía había ido alquilando diversas viviendas de la zona para alojar a sus miembros; en adelante, El Llorà cumpliría la misma función, pero ahora de forma absolutamente perfecta. La casa parecía especialmente diseñada con este objetivo: cada una de las doce amplias habitaciones disponía de su propio servicio; había numerosas salas de reuniones, un gran comedor, taller, etc."

(...) "En vez de entrar en la casa por la puerta principal, Jesús nos hizo pasar intencionadamente por la entrada de la cocina; una vez dentro disertó sobre la importancia de aquel lugar de fogones y cazuelas, relacionándolo directamente con el buen funcionamiento del grupo. Allí se congregaba toda la tropa después de los ensayos, un poco apretujada debido a las limitadas dimensiones de la cocina.Entre el trajín de platos que Montserrat, la responsable de la casa, iba elaborando, se armaba la tertulia, aderezada siempre con sarcasmos sobre cualquier tema que oliera a trascendencia, aunque esto no impedía que todos aquellos escépticos en cualquier otra materia no depusieran su actitud ante la trascendental ingestión de un buen vino o de las excelsas longanizas de la última matanza de cerdo. La ligazón del gusto por las buenas recetas con las veleidades intangibles de la escena era una garantía de euilibrio muy bien compendado, incluso llevaba implícita una clara militancia de la compañía. Era, pues, tan importante el almuerzo, como el ensayo que acababan de hacer en la cúpula." Memòries d'un Bufó. Albert Boadella

Sempre que veig treballar l'Albert penso que utilitza el mateix procediment que el pintor. Observa, meticulós, la profunditat del tema escollit des de tots els punts de vista i dibuixa esbossos sobre la realitat analitzada abans de decidir-se a transformar-la en art sobre una tela. Pinta i compon com ens podem imaginar l'artista impressionista: des de l'escena, per conèixer millor la seva naturalesa, la seva música, la seva llum, la seva atmosfera, implicant-se amb els actors, mai des de la solitud de l'escriptor tancat en un estudi davant d'un paper o d'un ordinador. Cada escena acaba essent un quadre realista, i tota la seva obra, una simfonia.

Sobre el mètode

Perquè tothom pugui entendre la manera com l'Albert treballa les dramatúrgies amb els actors, ha anomenat es seu mètode mètode emergent. L'ha intentat explicar gràficament a partir d'una espiral:
girar al voltant d'un punt concret amb la intenció d'ampliar-ne les possibilitats per tornar a concretar de nou. L'ha comparat amb el procés deductiu del personatge de Georges Simenon, el comissari Maigret: investigar un tema, esmicolant-lo en mil trossos, escorcollant-los un per un i cercant pistes amb les quals troba les proves que donaran sentit al seu discurs. I certament és així com treballa, i quan diu que el seu mètode es basa precisament a no tenir mètode, és la definició que millor encaixa amb la seva manera de fer i de ser. Una filosofia fonamentada en l'experimentació. Prova, jugant. S'adona dels errors. Dubta. Cerca. Exclou i renova, fins que sorgeix la troballa. Al descobrir la síntesi, emergeix la poètica.

Prefaci del primer volum de les obres d'Albert Boadella. Lluís Elias

MÈTODE EMERGENT

La nostra manera de construir una obra és essencialment antitràgica. A la tragèdia actuen unes forces colossals, uns engranatges indeturables i precisos que empenyen el fat o el destí segons la llei inexorable de les parques. L´home comet una acció, volguda o casual, un error o un desig, mogut per les passions o arrossegat per la ignorància i, una vegada el fet acomplert, la força del fat en desencadena les conseqüències. Tot segueix després com una deducció matemàtica o el recorregut d´una màquina desfermada.

Generalment a les nostres obres no hi ha forces concatenants de l´acció ni tampoc llei universal per sobre dels personatges. Partim moltes vegades de la situació com a unitat elemental del nostre teatre, aquesta és com la cèl.lula del cos de l´obra, i així com el científic pot deduir tot un món a partir d´un microcosmos, nosaltres tractem d´el.laborar el mateix a partir d´una acció, unes paraules o un gest.

Per tant ens trobem sovint més pròxims al procés musical o pictòric que al procediment literari tradicional, especialment quan aquest serveix de nucli a l´obra teatral, imposant la primacia indiscutible de les paraules per damunt d´altres llenguatges escènics.

Albert Boadella

SOBRE ELS TEMES DE LES OBRES. EL RITUAL OBLIDAT

Apartat de la Babel infernal, a mig camí entre el món diví i el terrenal, l'Albert mira cap a dalt i mossega. I si fa una ullada cap avall, sense compassió, sacseja per estimular a caminar cap a l'impossible. Aquest és l'eix al voltant del qual giren els temes de les obres d'Albert Boadella: el poder i la llibertat individual. Després buscarà la manera de materialitzar aquests dos conceptes. Busca un tema, tria un personatge o una situació i, a partir d'una anècdota, endreça tot aquest univers per fer-lo comprensible. El resultat és una obra de teatre que intenta incidir en el subconscient col·lectiu per alliberar-lo de la seva angoixa. Només això. Així de complicat. Temes que rebutgen el psicologisme per apropar-se a la radiografia dels comportaments socials. No es tracta de parlar de nosaltres mateixos, dels nostres melics, de les nostres pors, dels nostres desitjos, d'una moralitat amagada, sinó de saber on es troba la malaltia del món en què vivim i trobar-hi algun antídot: el somriure. Ataca directament les estructures aparentment sòlides per demostrar que són més febles del que ens imaginem. I no les destrueix, només en fa veure la fragilitat. El nacionalisme, el genocidi, el progresisme, el ritus religiosos, la justícia..., temes universals, temes "perillosos"i, per tant, considerats intocables. I riu, com riu un artista. Això ha fet que el teatre d'Albert Boadella conservés el que semblava oblidat: el ritual. El teatre com a art comunitari. Un teatre que, com a art que és, provoca i ens permet connectar amb la nostra societat per descobrir el que amaga. Res a veure, doncs, amb un efímer entreteniment. Si l'art del teatre avança paral·lelament a la nostra societat, i aquesta agonitza, el teatre s'hi emmiralla. No cal despuntar en modernitats per mostrar la vanitat i altres "productes" humans, es tracta de considerar que el públic també sap riure's d'ell mateix. Una tragicomèdia. El sentit de l'humor com a termòmetre de la intel·ligència d'un país.

Prefaci del primer volum de les obres d'Albert Boadella. Lluís Elias

La comunicació, el sentit de la vida, la tragèdia, la competivitat, la relació de parella, el bandolerisme, la justícia, la destrucció del planeta, els mites mediterranis, el progressisme, el poder personal, les psicopatologies quotidianes i les febleses humanes, les religions, els tòpics nacionals, els poders fàctics, el genocidi de la conquesta d'Amèrica, el teatre, el nacionalisme, l'artista, l'art... Difícilment trobarem una varietat i una ambició semblant en la nostra dramatúrgia contemporània.

(...) Els arguments i els personatges d'Els Joglars solen buscar conceptes simples. En general, però, darrera de la idea argumental o del personatge més o menys esquemàtics que un espectacle d'Els Joglars pugui recrear, hi ha sempre una visió profundament universal dels mecanismes d'alienació social sobre els quals s'alimenta i es perpetua el poder.
El teatre d'Els Joglars parla del poder a través de totes les variants d'opressió que exerceixen uns individus sobre els altres, unes ideologies sobre les altres. I ho fa quasi bé sempre mostrant el poder en termes de frau irrisori.

(...) és en la insistència a alternar temes on trobarem una de les característiques notables de la seva trajectòria. També podem atorgar l'estatut de característic al gust recurrent per fer confluir les distintes línies temàtiques en el fons d'un mateix argument. Aquesta tendència a una dramatúrgia temàticament polièdrica tan pròpia d'Els Joglars la veurem créixer espectacle rere espectacle (...) I un altre factor no menys determinant en l'estil d'Els Joglars és la claredat ideològica amb què són abordats els temes que toquen, per compromesos que siguin. (...) en els espectacles d'Els Joglars el punt de vista de l'autoria és transparent. Quan en alguna ocasió la crítica o el públic han parlat d'ambigüetat ideològica, com va passar a Olympic Man Movement o a Floit & Pla, l'ambigüetat era en realitat el referent temàtic.

Els Joglars/Espais. Joan Abellan