El
grup Xalana inicia els seus primers passos del braç
d'una experiència de divuit anys en la creció d'espectacles, transmesa
dels uns als altres mitjançant aquesta petita cèl·lula teatral anomenada
"Els Joglars". Si bé tots els seus components són novells en relació
a aquest passat, l'estil de tractar el drama i en resum la manera de
concebre la professió teatral és una força d'inèrcia que els anys afiancen
i transmeten com a síntesi d'una experiència acumulada, ja que la continuïtat
ha esdevingut un dels valors més importants dins la nostra frívola professió.
Així
com els treballs de la companyia "mare" de Els Joglars seguiran sota
la base de creacions sense precedents anteriors, aquest nou
grup ho farà inspirant-se en temes o adaptacions del que considerem
els pilars fonamentals de la nostra cultura mediterrània. Tractarem
així d'omplir un buit o en tot cas d'aportar una mica d'aire fresc per
combratre la sensació d'avorriment i pesadesa amb què el maltractat
públic espera els nostres clàssics. Si això fa que siguem tractats sovint
d'iconoclastes no serà més que un nou estímul per a nosaltres, gent
de la faràndula, del mal viure, sense moral, histriònics, empedernits,
que ja fa molts segles vàrem vendre la nostra ànima per un somriure
o una llàgrima del públic.
Albert
Boadella
L'Odissea
és sobretot, un cant al mediterrà i als mediterranis.
A través de les aventures d'Ulisses, hom hi va reconeixent algun
dels eventuals trets del nostre comportament.
En
l'adaptació de l'Albert Boadella, hi són inclosos els
capítols de la Ilíada, en què Homer ens parla de
la destrucció de Troia, i que donen pas a les aventures d'Ulisses.
La nostra versió de l'Odissea no és una transcripció
ni exacta ni arqueològica dels textos d'Homer, sinó una
versió lliure i desenfadada que tracta d'extremar l'esperit fonamental
de l'obra, on els caràcters màgics, èpics i enginyosos,
característics tots ells de la cultura mediterrània, s'hi
posen de relleu mitjançant un humor, sovint iconoclàstic.
En l'aspecte argumental hem tractat de relacionar l'actitud
dels herois grecs amb situacions actuals, ja que el comportament profund
dels homes no ha sofert grans variacions. D'aquesta manera procurem
no deslligar la faula antiga de la resposta contemporània, perquè
ni els herois, no són mai tan herois ni els déus tan divins.
Les aparicions de les divinitats, malgrat que les veiem amb una
òptica casolana i humanitzada, no pretenem sinó remarcar
que adés i ara, els homes, obligats a lluitar contra els mateixos
homes i contra els fenòmens naturals, senten la necessitat d'adreçar-se
a uns éssers superiors, d'atribuir-los el bé i el mal
que experimenten, convertint-los finalment en divinitats.
Treballar en aquesta història-llegenda que és l'Odissea,
ha sigut per a tots nosaltres, també, una fantàstica odissea.
Domènec Reixach